Debat de tonteries generals.

Em centraré en el debat de política general que ocupa aquests dies, com a gran tema d’interès per la redacció d’aquest article.

Del Barça del senyor Martino ni en parlo, perquè no em fa ni fu ni fa i cada dia me la porta més fluixa aquest esport de nens queixiques milionaris. Milions d'euros els haurien de guanyar els triatletes o ciclistes, que almenys pateixen una mica. Cada xorrada d’aquests semi-esportistes és noticia en un país amb un 26% d’atur i amb centenars de milers de llicenciats amb idiomes sense possiblitat de progressar.

Quin sentit té el sistema si la teva feina no et permet viure amb dignitat? I que fem? Indignar-nos perquè al Madrid li xiulen un penal inventat al minut 96, com si això no passes tres cops l’any desde fa dècades.

Així, distrets amb tonteries, ens va com ens va.

Tornem, que em desoriento. El debat de política general. Doncs això, tema que sacseja el país després de l’11 de setembre! Després de la gran manifestació, la gent frisa per escoltar polítics amb traje explicant en un discurs llarg, buit i aborrit el mateix de sempre.

Perquè tot serà com sempre. Mas explicarà tot el que ha fet bé (que és molt i molt) i no dirà res del que fa malament. Junqueras explicarà que està d’acord amb moltes coses amb Mas i el renyarà per unes quantes, i no dirà mai que ERC també estava en aquell tripartit que va arruïnar el país per dècades.

Pere Navarro reivindicarà els tripartits, evidenciant que és un talp infiltrat per acabar d’enfonsar el PSC amb aquesta tàctica de dir exactament el que ningú vol sentir.

El PP i Ciutadans ho trobaran tot malament i bramarant que cal bombardejar Catalunya cada 50 anys i que ja va tornant a tocar.

ICV i la CUP explicaran qualsevol deliri sense fonament, com que cal potenciar el comerç just, abolir el deute extern, impulsar el dret a decidir del Tibet o Palestina, anar a fer una cadena humana a la Caixa (amb qui tenen crèdits)...

Cadascú fa el seu paper de l’auca, i cadascú acontenta els seus hooligans radicals.

Crec que per estalviar, i davant de la immensa previsibilitat de tot plegat, els partits han acomiadat els assessors i en tenen un de comú. Aquest personatge, ja escriu els discursos per tots el partits, les rèpliques i les contra rèpliques. Així estalvien i queda l’argument més compacte, al venir tot d’una mateixa ment pensant.

Mentre, els aturats joves i grans, els desnonats, els qui no veuen sortida a tot això, els cada cop més pobres ciutadans de Catalunya, no veuran reflectida cap de les seves misèries al debat.

Només política de paperera i contenidor! 

Un cop va haver-hi una excepció, quan l’any passat i davant la sorpresa general, el president va convocar eleccions. Un oasi dins el desert de quitrà fos! A veure si algú ens sorprèn convocant un referèndum i posant-li data!!

Què tampoc seria tan difícil fer el que demana la gent!