divendres, 27 d’abril de 2012

Aigua

Sempre m’ha agradat l’aigua. No he tingut mai mandra de dutxar-me o rentar-me la cara, m’agrada nedar i m’agrada la platja. L’aigua purifica, cura la set, neteja la brutícia i dóna la vida.

Aquests dies és bo que t’agradi l’aigua. Hem d’aprendre a viure amb l’aigua al coll i nedar i guardar la roba. Mantenir-se en flotació amb la que està caient ja es prou difícil!!

El país és com el Titànic. Tots pensem que mai pot enfonsar-se, però el capità sap que la via d’aigua és massa gran i només és qüestió de temps. El que canvia és que si nosaltres volem ho podem apedaçar, tenim la solució però som massa porucs per agafar el nostre propi vaixell i deixar que s’enfonsin els altres!

Qui més ha ajudat els darrers anys a mantenir la moral d’un país derrotat i governat per covards, ha estat un simple club de futbol amb un entrenador a l’alçada del càrrec (cosa que mai passa en aquest país de covards). Com moderns gladiadors, el país ha oblidat les seves frustracions i derrotes projectant-se en la pell d’aquests herois moderns.

Catalunya mai plantarà cara a Madrid. Som massa covards, petits i perdedors. Ja estem bé instal•lats en la queixa infinita, en el dia de la marmota, en un bucle sense final. La culpa la tenen sempre els altres...ara no ens paguen rodalies, ara no ens paguen l’adicional tercera de l’estatut, ara això, ara allò...i nosaltres que fem? Només els podem guanyar amb una piloteta pel mig, històricament guanyar el Madrid al Camp Nou era gran alegria de l’any per la pobreta Catalunya.

Som els catalans qui vam votar un govern d’inútils que va arruïnar el país. Som els catalans els qui vam permetre durant la transició no tenir concert econòmic. Som els catalans qui hem especulat com els que més enfonsant una generació sencera i condemnant el país. Ningú ens ha obligat a fer-ho. Ningú ho ha fet per nosaltres.

M’agradaria equivocar-me, però avui l’entrenador més gloriós de la història del club que ens permet viure amb dignitat els darrers anys, dirà adéu. Moltes gràcies per les tardes de glòria i les alegries eternes! Gràcies pels somriures i per la il•lusió que ens has transmès! Tu sol has aguantat el país i el club, massa feina i ho entenc. Ens has permès aguantar la crisi, les subprime, la prima de risc, els polítics corruptes...tot ho tapaves amb les teves victòries!! Qui ens donarà alegries? Pensa en els nens!

Ara serà quan veurem la poca capacitat del nul president del F.C. Barcelona. Entre ell i en Zubizarreta no sumen ni mig Laporta. Sentir que el proper entrenador serà Laurent Blanc, Bielsa o Valverde (¿?) em provoca pànic! Tornarem a l’època de Serra Ferrer, Rexach i Radomir Antic? Tornarem a estar 4 o 5 anys sense guanyar res? Plorant per entrar a la UEFA i quedant sisens a la Lliga?

Luis Enrique! Recordi aquest nom senyor Rosell!! Té el mètode, coneix la masia, és ex-jugador i coneix la casa i té caràcter per seure qui sigui o fotre una bronca. Valverde.... per l’amor de Déu....

Creuem els dits perquè el salvador de la pàtria continuï un any més, i aquest article sigui tan insubstancial com la resta.

Fins aquí el mes dels elements!! Aire, Foc, Terra i Aigua! No cridarem el capità planeta ni invocarem el capità enciam. Els súper herois no existeixen!

I si n’hi hagués algun de català el calumniaríem i difamaríem, demanaríem perdó per tenir-lo i el faríem marxar fastiguejat a un altre país.

dilluns, 23 d’abril de 2012

Terra

Molts dies faria un forat ben gran i m’amagaria sota terra. Quina sort que tenen els estruços de poder-ho fer!

L’equip dels conquistadors, prepotent i amb sort, ha tombat un Barça castigat per les lesions i una banqueta molt curta. Un Barça que tot i això va poder empatar i podria haver guanyat amb la sort de la seva banda. Ara toca escoltar això de canvi de cicle, fi del món i merda varia vomitada des de la capital de l’imperi invasor. En fi, una de les poques coses que donava alegries ens ha fallat.

L’altra gran preocupació d’aquest dies estranys és la família reial! El terme família reial ja provoca picor. Una colla de gent que hereta palaus i vides regalades, per ells i els seus parents propers i llunyans, degut a que es passen els privilegis de representar un país de pares a fills. Aquesta definició ja ho diu tot d’una societat que ho permet sense mai haver-ho decidit i sense criticar-ho gaire.

Ara bé, no entenc com es qüestiona la monarquia pels incidents de les últimes setmanes. La podem qüestionar per absurda, per desfasada, per tercermundista... Però perquè el rei va caçar un elefant, perquè el net es va fer mal amb una escopeta?? Això és tan o més penós que els vestits del Camps!! Totes les famílies tenen draps bruts, baralles, banyes, accidents de la canalla, l’oncle estafador... fins ara es tapaven els draps bruts, ara s’airegen amb menys censura.

Però el debat no hauria de ser aquest. Hauríem de discutir si monarquia, república o harem d’un sultà, i que guanyi el que la gent vulgui. Però dir monarquia no perquè aquesta família és imperfecta i amb una família més perfecta no diríem ni mu, es d’un nivell estratosfèric.

Espero que aquestes crítiques no em costin el tancament del blog! Que el “Persones Humanes” del Mikimoto va durar quatre dies quan es va posar amb qui no s’havia de posar.

En fi, podem aguantar la prima de risc disparada, l’Ibex enfonsat, l’atur desbocat, una nova recessió, pagar hipoteques molt més cares que el pis on vivim, que salvin tots els bancs i caixes amb caler públic, no veure cap polític ni banquer a la presó, un atur juvenil de més del 50%... Podem aguantar moltes coses, però si el Barça no guanya el país s’enfonsa!

Guardiola, amic, renova que ara t’ho demanen des d’aquest diari.

I una proposta, si Guardiola no renova i tampoc guanyem la Champions.... Moció de censura al senyor Rossell!! Que al gran Laporta se li va fer per molt menysss!!

Laporta torna al vaixell!! Que el capità no sap on va i ens farà desertar el millor entrenador del món!!

Que Sant Jordi beneït estripi tots els dracs d’aquesta terra!

dijous, 12 d’abril de 2012

Foc

Foc a la meitat de polítics d’aquest país. Foc als covards i foc als inútils. Ahir l’espectacle que ens van oferir al Parlament de Catalunya va ser indigne dels ciutadans d’aquest país.

El sistema econòmic s’enfonsa, els nous bons patriòtics de la Generalitat no s’estan comprant i no es podrà pagar el venciment dels de l’any passat el mes vinent i les nòmines dels funcionaris. Els mercats no ens deixen diners per seguir vivint a crèdit. La recaptació per impostos ha baixat més d’un 30% a Catalunya. Mai, mai, hi havia hagut tan diner negre i frau fiscal.

Ple monogràfic de dos dies al Parlament del nostre país per tractar el tema. El President és clar, el país s’enfonsa i el compara amb el costa Concòrdia.

La majoria del temps la política és un gran joc o teatre, on uns actors vàlids en l’art de l’oratòria (personalment crec que la meitat no serveixen ni per això) defensen unes idees pamfletàries. Tot sempre és increïblement previsible.

En teoria, quan la situació és greu o molt greu, el sentit comú s’hauria d’imposar, la demagògia quedar aparcada i s’hauria d’arribar a grans pactes de país.

Això és el contrari del que passa al nostre decadent país. Els partits d’esquerres, irresponsables fins l’infinit i com si mai haguessin estat al govern i l’haguessin endeutat per 30 anys, demanen un diàleg perquè hi ha una alternativa a les retallades i vinga xerrameca. El senyor Herrera diu que això és el Titànic i només es salvarà la primera classe. El Partit Popular diu que ara no es moment de pactes fiscals. Solidaritat diu que la Independència ens salvarà de l’enfonsament.

Tant tristament previsible tot. Per això no calia gastar llum fent una sessió al Parlament.

Amics, Grècia és el nostre futur. Amb uns líders així, no en tinguem cap dubte. No anem enlloc. No es posarien d’acord en res.

Avui he somiat que un tsunami engolia Catalunya (i curiosament, hi ha hagut un petit terratrèmol a les costes del Maresme). Mentre el país s’enfonsava enmig de les onades, les cases eren arrasades i la gent moria ofegada entre crits de dolor, els polítics del país es donaven puntades i cops de peu, escalant a la torre més alta de la Sagrada Família per fugir del mar embravit.

Mentre pujaven donant-se cops, es dirigien a la gent que s’ofegava contemplant l’espectacle cridant i llegint els seus pamflets alliberadors. En l’últim instant de la desfeta, cap d’ells assumia cap culpa i l’únic que pretenia era ser el darrer en tenir raó.

Si Jaume I, Guifré el Pelós, Roger de Lloria, Lluís Companys, Tarradellas, el General Moragues, Casanoves, Francesc Macià o Roger de Flor aixequessin el cap, vomitarien del fàstic!

Vomitarien!!!!!

dimecres, 11 d’abril de 2012

Aire

Aquests pocs dies de vacances m’han servit per agafar aire. Per canviar la rutina per improvisació, per canviar els maldecaps quotidians per somriures, per oblidar la pluja de merda que ens cau a sobre.

Aire necessita el país que s’ofega cada dia que passa. Anem a pitjor de forma cada cop més accelerada i ningú no hi pot fer res. Ens prenen el pèl amb els pressupostos de l’estat, amb els impostos, amb el dèficit fiscal, amb la llengua, amb l’estatut... ens pren el pèl el PSOE i el PP.

I no ens importa el més mínim. El poble català no té cap orgull, es deixa trepitjar amb el cap cot, acostumat a la derrota i la humiliació. Això és així i punt.

Prou de mirar-nos el melic, ni som tan bons ni ho hem estat mai. Prou de pensar que no passarà res, ja està passant i ens ho mirem.

No volem l’Eurovegas perquè no encaixa amb el model de país. Quin model de país? Si només sabem viure del sol, la platja, la sangria i la construcció. Demolidor però real.

Ahir, amb la prima de risc en nivells estratosfèrics i la borsa en caiguda lliure, els informatius parlaven tant d’això com de la consulta de Rasquera.

Rasquera no arriba als mil habitants. I volen plantar quatre hectàrees de marihuana per ingressar quatre xavos i pagar el socorrista de la piscina o la guarderia pública. Aquest és el tema principal que mou el país?

Aire per no ofegar-me envoltat d’aquesta merda plena d’hipocresia. Els que manen el país ja han canviat els estalvis a dòlars i els tenen a Suïssa. Ningú creu el que diu. Ningú sap com salvar-ho.

Espero que el Barça de Guardiola ens doni aire, molt aire.