La gran campanya socialista.

No entenc perquè els socialistes s’han ensorrat d’aquesta manera! Amb la gran campanya que van fer!

De veritat que no ho entenc. Tot i la horrible crisi econòmica, els llastimosos tripartits i la penositat d’en Zapatero, mai es van donar per vençuts.

Memorable el darrer míting del candidat! Aquell noi de trenta cinc anys, ben plantat, amb 2 carreres, 3 màsters, coneixedor de 4 idiomes i executiu de multinacional. Demanant perdó i trencant amb el passat.

Em van caure les llàgrimes quan va reconèixer els errors, quan va reconèixer que no s’havien fet bé les coses i s’havia arruïnat els país. Quan no va defugir la responsabilitat! I llavors va defensar que volien una segona oportunitat, perquè ho sabien i ho podien fer millor, que volien portar la societat on és mereixia i arreglar els errors comesos.

Quan va parlar que el seu nucli dur no eren una colla de dinosaures que no sabien fer res més que viure de la política i saltar de càrrec en càrrec. Que no permetrien que el senyor Montilla, un inútil sense estudis que mai ha treballat de res més que no fos polític, anés al senat a seguir cobrant per no fotre res.

El nucli dur del candidat era gent jove i preparada. Amb ambició i molt futur per davant. Que coneixien els problemes de la seva generació perquè els havien patit! No eren trastos rovellats que explicaven històries del passat.

I llavors semblava que hi hauria un miracle. Que la gent veuria la renovació, l’assumpció de l’error comés, la generositat d’admetre les responsabilitats i la valentia de donar el poder a una nova generació jove i preparada!

Quin canvi respecte la llista del PP! El senyor Rajoy i la resta de fòssils ja podien tremolar.

Llavors em vaig despertar.

Encara estava a la taula electoral fent el recompte del senat! Havia fet un petit cop de cap després d’hores i hores comptant noms. El gran sistema electoral espanyol, amb milions de butlletes de paper amb creuetes a ma que s’han de comptar una a una, un sistema caríssim, lent i tercermundista, m’havia fet caure en un estat de somnolència delirant.

Per un moment no s’havia on era. Vaig mirar els resultats del congrés. Majoria absoluta del PP!

Llavors vaig recordar la campanya del PSOE.

La gent jove només estava darrera els candidats al moment de la foto remenant banderetes. La campanya de dinosaures, amb Rubalcaba d’actor principal i Alfonso Guerra i Felipe González de figurants havia fracassat d’una vegada!

El trist és, que si et fan decidir per dues propostes perdedores i patètiques, quan una perd pots dir que és per perdedora i patètica. Però també en guanya una de perdedora i patètica.

Només queda tornar a guardar a l’armari amb la neftalina el senyor Guerra, i tornar a portar al museu de mòmies el senyor González. Això si, abans portem les jaquetes de pana amb colzeres a la tintoreria!

Que d’aquí quatre anys els haurem de tornar a treure a passejar!

Apostaria tot el que tinc, que el 2028, el dia de tancament de campanya al Palau Sant Jordi, el candidat socialista del moment, traurà el senyor González a la tarima a que expliqui les seves batalletes contra l’Aznar!

Encara no entenc com els mercats especulen contra un país amb tanta credibilitat com espanya...