Potser tot consisteix en això...

L'altre dia estava mirant uns ànecs i uns peixos que feien eslàloms entre embarcacions al port esportiu de Sitges. Estàvem contemplant el mar amb un indi de la reserva de Castelldefels. Li han fet algunes ofertes per dissecar-lo i portar-lo a un museu que tenen al costat del castell, però ell s’hi resisteix.

Predicar d’independentisme, l’ús del català i defensar la terra en aquelles contrades és sentir-se com un predicador acabat d’arribar al nou continent. Llàstima que el procés sigui a la inversa, tu ja hi eres primer i passa allò de “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Però tampoc cal trencar-s’hi el cap, una societat acaba tenint el que és mereix. Quan un és molt covard i perd la dignitat, s’acaba fent petit, petit, petit.

Possiblement per sortir del pou calen alguns ingredients (una societat madura, formada, amb dignitat, amb confiança en les seves possibilitats) i un bon xef (un líder a l’alçada de els circumstàncies). Si això és el que cal hem begut oli.

Mentre miràvem els peixos que seguien els ànecs sense motiu aparent, va passar una cosa gairebé màgica! Un fet extraordinari va succeir! Va aparèixer un peix arribat de ves a saber on, un peix solitari que no seguia el banc com la resta, un peix solitari va entrar en escena! Era l’únic que seguia el camí invers! Va travessar la resta de companys anant en direcció contraria, sense apartar-se, sense demanar perdó, amb autoritat...van ser la resta els que es van haver de bellugar per no xocar frontalment i deixar-lo passar! Quina demostració de personalitat! Quina lliçó ens estava provant de donar aquell peix!

Aquell peix era un líder, anava a la seva! No seguia la resta del banc. No seguia el camí marcat com un corderet. Feia el que li semblava que havia de fer!

La resta de peixos seguien el primer i prou. No sabien ni on anaven ni perquè. Només seguien la resta. Calia fer una hipoteca? Endavant! Calia prendre decisions perquè toca? Doncs si!

Cal parar atenció en una cosa! El primer peix mena el destí de la resta! I si es perd seguin els ànecs sense motiu i no troba aliment? I si topa amb depredadors? La resta del banc pensarà que es van equivocar al votar i el culparan de la crisi. No era un bon líder. Però tots els van seguir sense pensar.

Igualment, el grup fa companyia. I la resta de peixos podran fer teràpia dels errors comesos pels seu líder mentre són cruspits. Es podran llepar les ferides mútuament.

Mentre el peix solitari fa el seu camí. No té companys amb qui parlar. Segurament no podrà ni procrear i transmetre la seva càrrega genètica. Passarà gana i fred. I potser també serà cruspit. I potser el banc no serà cruspit. Però haurà viscut segons les seves creences i lluitat per uns ideals! Hi ha res més bonic?

Després d’eixugar-nos les llàgrimes, assimilant la lliçó que ens estava donant el peix, vam tornar a la realitat.

Allò només eren peixos que seguien ànecs sense cap motiu aparent. Segurament el secret es troba en conformar-se amb el que hi ha i trampejar les coses tant bé com es pugui. Des que el món és món, gairebé tothom ha acabat prenent aquesta decisió.

Ja ho diu el refrany post-apocalíptic, “Qui no vulgui pols radioactiva, que no vagi a l’era atòmica”.

Però, i se l’era atòmica ve a tu? Inquietant....molt inquietant.