dimarts, 25 d’octubre de 2011

Deliris piramidals i el default de la Generalitat

Aquest és un gran deliri de principi a fi. Com deien els diaris i televisions, els preus de la vivenda mai baixen. El papa Joan Pau II va ser beatificat per fer miracles als anys 80. Mai han existit les bombolles especulatives. Els estats mai fan fallida (el corralito d’Argentina ja està oblidat).

Ni sóc economista ni m’hi entenc. Només em valc del meu sentit comú, que tampoc crec que estigui especialment desenvolupat.

Aquest sentit comú em deia que el tema del totxo acabaria malament, molt malament. Com a la majoria de la població. Però no vaig/vàrem fer cas i així ha acabat tot.

No fer cas dels instints és el que té, tens el que t’has merescut, però sap greu perquè una part de tu no li veia la lògica i et vas deixar portar per la massa.

Un cop vaig llegir un llibre sobre el crack del 29. Els mesos anteriors i posteriors. El llistat de rics i famílies influents americanes abans i després es va transformar. Les que van sorgir després, són les mateixes que encara hi són ara. Rockefeller, abans de retirar-se de la borsa va dir una frase cèlebre després de parlar amb el senyor que li netejava les botes, “Quan fins i tot el neteja botes sap com fer-se ric a la borsa, és el moment de treure-ho tot”.

Ens sembla una bogeria que la gent deixes la feina i demanes crèdits per invertir a la borsa. I amb els beneficis tornar el crèdit i fer-se ric. Dons això va succeir durant un temps.

Una bogeria del mateix calibre era que comprar un pis sobre plànol i vendre’l al cap de dos anys et comportés uns beneficis del 40%. I no només la societat hi va creure, sinó que televisions, diaris i polítics ens deien que aquest era el camí. Tothom vivia d’això, tothom.

Ara, la Generalitat torna a emetre bons patriòtics, per pagar els emesos l’any anterior. Si la Generalitat no pot pagar les nòmines, les pagues extra, acomiada treballadors, no paga a les farmàcies, a les residències, els menjadors escolars, les obres del PUOSC, les obres de l’Agència Catalana de l’Aigua...si amb aquests impagaments a proveïdors s’està fent tancar empreses i enviar gent i més gent a l’atur, perquè haurien de poder pagar els interessos?

Emetre deute a més interès per pagar el deute anterior. Això és coneix des de fa anys, se’n diuen estafes piramidals. Madoff ja en va fer una de famosa, on van picar la meitat dels rics dels EUA. Aquesta és una estafa piramidal promoguda per l’administració.

La qüestió és crear una bola enorme per anar tapant el forat anterior. Però, si necessitem endeutar-nos més tirar endavant i cada cop la situació és pitjor, que fa pensar que d’aquí un any la situació haurà millorant tant? Hem de, no només no seguir endeutant-nos, sinó guanyar diners. I guanyar diners per pagar el que devem i els interessos.

El sentit comú diu que això és absolutament impossible.

La Generalitat mai caurà. Tampoc havien de caure Grècia, Irlanda o Portugal. Tampoc el deute de Castella-la-Manxa havia de ser qualificat d’escombraria.

Quants països té el món? Si busquem al google els països que han fet “default” des del 1990 trobem els següents: Paraguai, Dominica, Nigèria, Moldàvia, Indonèsia, Pakistan, Equador, Gabon, Ucraïna, Myanmar, Antigua i Barbuda, Kènia, Sud-àfrica, Iugoslàvia, Eslovènia, Sèrbia, Montenegro, Senegal, Nigèria, Mauritània, Macedònia, Croàcia, Bòsnia, Togo, Albània, Guinea, Etiòpia, Algèria, Senegal i Bulgària.

En 20 anys! I n’hi ha 7 que han fet suspensió de pagaments dues vegades durant el període. Però els països mai cauen!

La Generalitat no pot fer “default”? Els bons patriòtics no són una estafa piramidal?

Com he dit al començament, aquest escrit és un deliri de principi a fi. Cal fer una acte de fe, pensar que tot s’arreglarà sòl i algú ho pagarà tot i sobretot no fer cas del que ens dicta el sentit comú.

Espero equivocar-me.

dijous, 20 d’octubre de 2011

“Orgullosos de Andalucía”, i altres misteris

L’equip sevillà capitanejat per l’esperpèntic Del Niu, arribarà al camp Nou amb una frase a la samarreta, “Orgullosos de Andalucía”. Molt bé!

Podríem pensar que és perquè no tenen patrocinador. Que no el tenen. Però ho fan, després de que el Parlament de la comunitat autònoma perdés el temps dels seus diputats (que vindria ser malversar caler públic) en declarar el Duran persona non grata.

Es veu que dir en veu alta el que tothom sap i pensa, que el PER és una vergonya al segle XXI, i que un país amb cara i ulls no pot pagar sis mesos una pensió per treballar 21 dies, no es pot fer. Tothom sap tota la picaresca i cercle viciós que això origina, perquè així només fomentes ganduls i ineptes que seran els vassalls de l’amo de la caixa, però no es pot dir.

Però al país de la pandereta cal matar el missatger i no escoltar el missatge. Així doncs, Andalusia indignada reprova el polític català. I el Sevilla, portarà a la samarreta aquest eslògan.

Quants cops des de fora de Catalunya ens diuen que no s’ha de barrejar esport i política? Quan ho fan ells si que val?

Si el Barça actués com ho fa el Sevilla, amb la proporció adequada respecte les barbaritats que ens diuen als catalans des d’espanya (i que sempre surten gratuïtes), els jugadors haurien de sortir al Bernabeu amb la front tatuada de missatges independentistes, amb ganivets a les mitgetes i amb l’ordre d’aniquilar tothom que passes pel davant.

Passen els dies i en Duran torna a obrir la boca, aquest cop diu que està preocupat perquè els autòctons no tenen fills i el relleu generacional està en mans dels nouvinguts (3 de cada 10 criatures ja són filles de nouvinguts). Per mi també és preocupant, perquè és la fi del poble català. És evident que molts dels nouvinguts no s’integren, ja no a parlar català i les nostres costums, sinó que no accepten les normes de convivència més bàsiques ni els drets humans. Pensava que l’època de les religions ja estava superada i el món avançava.

I com que hi ha llibertat d’expressió, pensava que es podia dir sense ser fatxa o racista. Es veu que no.

Millor anar a dormir, que avui estic de ressaca. Ahir estava amb en Pepiño (pels amics) Blanco i en Mas celebrant el corredor Mediterrani! La fi de tots els mals s’acosta!! Pensava que amb l’AVE ja se solucionarien tots els problemes, però l’Alta Velocitat ha estat un desastre caríssim utilitzat per quatre amics. Quan el sociata va felicitar-se per haver-ho aconseguit i es penjava medalles per la seva lluita en favor de Catalunya, em vaig haver de beure una ampolla de cava sencera per poder-ho suportar.

La memòria històrica ja no remunta més enllà d’una setmana. Els socialistes amics de Catalunya? Defensant dos corredors? Expoliant el país? Destrossant l’Estatut? Portant la Generalitat a la bancarrota?

I mentre, el primer ministre de Polònia diu que Europa entrarà en guerra en 10 anys si no s’atura el contagi del deute, Grècia ha comprat 400 tancs als Estats Units en un any i 200 ajuntaments no poden pagar les nòmines.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Llum al final del túnel? No, és la bombolla del funcionariat!

Des de fa uns anys que tots percebem que hem entrat en una caiguda com a societat, primer era més lenta i ara és una caiguda lliure. Cada cert temps ens han venut brots verds i llums al final del túnel, però sempre s’han marcit els brots i la llum era un tren que venia en direcció contrària.

A veure si arribem ja al fons del pou. Toquem fons d’una vegada! I després només restarà començar a pujar. Que si abaixem per aquí, que si retallem per allà, que si un pegat aquí i dos més allà. No esperem tants miracles i parlem clar!

No n’hi ha ni per pagar les nòmines i s’ha de retallar la paga doble i abaixar sous? Que ho diguin clarament! Parem doncs també la meitat d’obres inútils que es fan. Si tanquem centres d’atenció primària i plantes d’hospital, perquè encara hi ha hospitals en obres (Balaguer)? Si tanquem teatres (Corbins) i tenim museus i centres d’interpretació tancats (Cogul, Espai Macià) perquè no hi anava ningú i no es poden mantenir, perquè encara en construïm de nous (Centre d’Interpretació Lluís Companys)?

Els museus i centres d’interpretació no ens trauran de la crisi. Si ara no es pot, no cal invertir en la Memòria Històrica. Hi ha d’haver prioritats, i retallar el sou de la gent que no arriba a finals de mes per seguir arreglant búnquers i trinxeres que no visita ningú no és prioritari.

Si la situació és límit, ho hauríem d’assumir d’una vegada i veure que hi ha prioritats i coses que poden esperar.

Si la Generalitat està incomplint en tots els pagaments a la resta d’administracions i proveïdors, i és l’epicentre generador de tota la cascada d’impagaments (la resta d’administracions i proveïdors tampoc poden fer front als seus pagaments perquè els impaguen) que pari ara mateix totes les coses supèrflues.

Hem de seguir fent piro musicals i grans festes? Cal cremar milers d’euros en pólvora i l’endemà retallar sous?

Però el quid de la qüestió és, són els funcionaris els culpables de la crisi?

Personalment crec que si. Professors, bombers, metges, mossos d’esquadra, tots ells han enfonsat el país! Només han hagut d’estudiar carreres, passar exàmens i aprovar una oposició. Com qualsevol treballador de la Seat! Que està tant o més ben pagat!

Tothom recorda els anys bons, quan els funcionaris tenien sous infladíssims! La bombolla del funcionariat! Tots els funcionaris de nivell D, dels que cobren 800€, omplint-se les butxaques! Això ha acabat amb tot!!

I el pobre manobre, encofrador o guixaire! El van obligar a deixar l’ESO on treia unes notes brillants! El van obligar a agafar la paleta i cobrar 2.000 € des del primer dia!

Allò era un país normal! Un encofrador cobrant més que un metge o un advocat! Així és com tot havia de ser. I+D pura! I animant la gent a estudiar!

Els funcionaris són pèrfids!! Tenint els mateixos sous, pràcticament congelats des del 2004 (amb pujades de l’IPC alguns anys, i altres sense pujada) van aconseguir duplicar el preu de l’habitatge en 4 anys!! Que mala gent!

I si es pren el patrimoni als dirigents de bans i caixes, que han enfonsat el sistema i les seves entitats i ara són a casa amb acomiadaments i jubilacions multimilionaris? Després el podríem subhastar i fer caixa?

I si després fem el mateix amb els polítics que van fer obres multimilionàries sense assignació pressupostària i a crèdit?

Millor retallem el sou als funcionaris, que tampoc cobren massa, tot és en blanc a la nòmina (la meitat de parats estan treballant en negre) i són els culpables de tot.

Vergonya de país.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Potser tot consisteix en això...

L'altre dia estava mirant uns ànecs i uns peixos que feien eslàloms entre embarcacions al port esportiu de Sitges. Estàvem contemplant el mar amb un indi de la reserva de Castelldefels. Li han fet algunes ofertes per dissecar-lo i portar-lo a un museu que tenen al costat del castell, però ell s’hi resisteix.

Predicar d’independentisme, l’ús del català i defensar la terra en aquelles contrades és sentir-se com un predicador acabat d’arribar al nou continent. Llàstima que el procés sigui a la inversa, tu ja hi eres primer i passa allò de “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Però tampoc cal trencar-s’hi el cap, una societat acaba tenint el que és mereix. Quan un és molt covard i perd la dignitat, s’acaba fent petit, petit, petit.

Possiblement per sortir del pou calen alguns ingredients (una societat madura, formada, amb dignitat, amb confiança en les seves possibilitats) i un bon xef (un líder a l’alçada de els circumstàncies). Si això és el que cal hem begut oli.

Mentre miràvem els peixos que seguien els ànecs sense motiu aparent, va passar una cosa gairebé màgica! Un fet extraordinari va succeir! Va aparèixer un peix arribat de ves a saber on, un peix solitari que no seguia el banc com la resta, un peix solitari va entrar en escena! Era l’únic que seguia el camí invers! Va travessar la resta de companys anant en direcció contraria, sense apartar-se, sense demanar perdó, amb autoritat...van ser la resta els que es van haver de bellugar per no xocar frontalment i deixar-lo passar! Quina demostració de personalitat! Quina lliçó ens estava provant de donar aquell peix!

Aquell peix era un líder, anava a la seva! No seguia la resta del banc. No seguia el camí marcat com un corderet. Feia el que li semblava que havia de fer!

La resta de peixos seguien el primer i prou. No sabien ni on anaven ni perquè. Només seguien la resta. Calia fer una hipoteca? Endavant! Calia prendre decisions perquè toca? Doncs si!

Cal parar atenció en una cosa! El primer peix mena el destí de la resta! I si es perd seguin els ànecs sense motiu i no troba aliment? I si topa amb depredadors? La resta del banc pensarà que es van equivocar al votar i el culparan de la crisi. No era un bon líder. Però tots els van seguir sense pensar.

Igualment, el grup fa companyia. I la resta de peixos podran fer teràpia dels errors comesos pels seu líder mentre són cruspits. Es podran llepar les ferides mútuament.

Mentre el peix solitari fa el seu camí. No té companys amb qui parlar. Segurament no podrà ni procrear i transmetre la seva càrrega genètica. Passarà gana i fred. I potser també serà cruspit. I potser el banc no serà cruspit. Però haurà viscut segons les seves creences i lluitat per uns ideals! Hi ha res més bonic?

Després d’eixugar-nos les llàgrimes, assimilant la lliçó que ens estava donant el peix, vam tornar a la realitat.

Allò només eren peixos que seguien ànecs sense cap motiu aparent. Segurament el secret es troba en conformar-se amb el que hi ha i trampejar les coses tant bé com es pugui. Des que el món és món, gairebé tothom ha acabat prenent aquesta decisió.

Ja ho diu el refrany post-apocalíptic, “Qui no vulgui pols radioactiva, que no vagi a l’era atòmica”.

Però, i se l’era atòmica ve a tu? Inquietant....molt inquietant.