dimarts, 30 d’agost de 2011

Dic el que em surt dels collons.

Abans de desvetllar la meva nova religió, m’he assabentat que Jocs Mundials de Policies i Bombers (WPFG) que se celebren a Nova York, l’'exhibició castellera dels catalans, coronada amb una estelada, ha provocat la fúria dels seus companys.

Als vídeos es pot sentir l’escrissada, els “yo soy español, español, español” y també els crits de “hijos de puta”. Això m’ha fet deixar per més endavant el post sobre la meva nova religió i m’ha exaltat notablement.

Adjunto alguns enllaços a la noticia:

http://www.directe.cat/noticia/169651/l-exhibicio-d-un-castell-i-una-estelada-per-part-de-bombers-i-policies-catalans-provoca-qu

http://www.ara.cat/el_radar/Policies-espanyoles-escridassen-Jocs-Mundials_3_544775519.html

Com que l’objectiu de fer un blog és dir el que em sembla, o dit de manera més vulgar, el que em surt dels collons sense reprimir-me, doncs per un cop ho faré.

Si davant una corrida de toros, un ball flamenc o la manifestació espanyolista que ens molestés més, uns quans es posessin a cridar “castellans fills de puta”, “espanyols de merda” i coses així, què passaria? Cops de porra, detencions, corregudes, polítics demanant perdó, crítica de tots els mitjans de comunicació, indignació a espanya contra els fets...

Si davant la festa del sacrifici del xai, comencem a cridar “Fora moros de merda”, “fills de puta”, “yo soy católico” i coses per l’estil, què passaria? Doncs que seríem uns xenòfobs, uns fatxes, uns racistes. Passaria que ens pegarien els mossos, que la societat se’ns tiraria a sobre, que no podríem ni tornar a sortir al carrer...

Algú s’imagina impunitat per aquestes situacions? Què passaria si insulto els jueus o els subsaharians? Què passaria?

Tothom posaria el crit al cel! Demanarien el meu cap en una safata. Si em poso amb els immigrants, els Verds demanarien que em fessin fora del país.

Així, perquè si uns catalans fan un castell i treuen una estelada, policies i bombers espanyols, els hi poden dir fills de puta impunement? Perquè contra Catalunya tot s’hi val i ningú demana mai perdó?

I és que el més greu, és que això ho criden funcionaris espanyols, els bombers i la policia, persones que representa que tenen uns mínims mentals! I tot això pagat amb els meus impostos! I ja no parlem de l’espoli fiscal! Per això aquí tanquem plantes d’hospital? Per pagar el sou a aquesta colla de fills de p...? (com que insultar és gratis m’hi apunto).

La policia espanyola crida fills de puta a uns policies catalans per fer un castell i portar una estelada. És un fet gravíssim!

Farà algú alguna cosa? Algú demanarà explicacions? Algú sortirà a demanar perdó?

Perquè a l’inversa, ai a l’inversa! El pobre Cesc Fàbregas va donar dos tombs al camp amb una estelada i encara demana perdó ara! Encara l’insulten a Intereconomia i al Twitter!

Així ens volen els espanyols, a callar i a pagar. I demanant perdó per ser com som. I si no demanes perdó o ensenyes com ets, doncs aniran a per tu.

Doncs molt bé. Per la meva part, a la puta merda espanya i tot el que representa! Fragmentem aquesta merda i que cadascú es guanyi les garrofes i se les campi com pugui. A veure de que viuen allà al mig de la merda de meseta. I quan no se sàpiguen de que menjar, que es distreguin insultant el primer que passi.

A veure si surt algun valent i fot un cop damunt la taula i demana explicacions per tot això.

I sense demanar perdó!

diumenge, 28 d’agost de 2011

El Sant Pare em va confessar.

Dissortadament per mi, sóc home de ciències, crític amb el món que m’envolta i m’agrada entendre el perquè de les coses.

Al sortir de la primera classe de catequesis de preparació per a la comunió, ja vaig veure que allò no era aigua clara.

Històries com la de Noé o la dels pans i els peixos no em van convèncer. No veia clar això de tancar tots els animals en una barca i que no es mengessin entre ells, veia problemes d’espai, de xarxes tròfiques, d’aliments, de volum i pes... no ho veia clar!!

Llavors et diuen allò que no ho has de creure literalment, que és metafòric... I encara ho veia menys clar! Si cada cop que trobes un error a l’argument és metafòric, ja em diràs...que si la Verge Maria i l’esperit Sant...

Total, que no ho veia clar! I em va agafar un complex d’inferioritat, de no ésser complet, de que em faltava alguna cosa...

Vaig decidir consultar altres religions per veure si m’omplien més:

L’Islam, amb estranys dejunis i constants cops de cap a la Meca, el vaig veure poc pràctic. A més, a la meva nòvia no li acabava d’agradar el burca, ella és més de fer nudisme a la platja i li feia calors i picors.

El Budisme, molt de moda entre la gent “cool”, “guai” i actors de Hollywood, tampoc em va acabar de convèncer. Meditar no acabava de ser el meu fort, la postura del loto em deixava els ronyons fets caldo, la meitat de dies em clapava o era incapaç de deixar la ment en blanc, i mai vaig aconseguir levitar com els monjos del Tíntin.

Vaig tocar una mica el tema sectes i la Cienciologia. Les primeres tenien l’inconvenient que sempre demanen diners, i tot i que en algunes es fan orgies iniciàtiques (allà vaig veure la llum per un temps) al final no compensa, et surt més car que un matrimoni.

La Cienciologia del senyor Cruise, és un moviment creat el 1952 per un senyor que abans feia d’escriptor de ciència ficció. Al saber això, ho vaig trobar massa estúpid com per arribar a provar-ho.

Però jo no volia ser incomplet! Volia tenir fe! Creure cegament en alguna cosa! Negar les evidències i ser un fanàtic d’alguna cosa! Viure amb una rialla i suportar sempre els mals moments amb alegria!!

Havia de donar una segona oportunitat a l’Església Catòlica. Per això, em vaig encaminar a la capital del Imperi Español per assistir a les Jornades Mundials de la Joventut. Un acte que seria una modernització de l’església, no en permetre els condons o l’abortament, sinó en incorporar el màrqueting i les estratègies de venda en el camp de la religió i la dominació de masses.

Vaig passar un cap de setmana compartint la fe amb joves de tot el món, vaig veure el Papa Mòbil passar davant meu i vaig assistir a les misses del Sant Pare. Vaig intentar contagiar-me de tot aquell esperit festiu i de fe. Però no vaig poder. No en vaig saber prou! No en se més!

Abans de marxar, vaig decidir confessar-me en un d’aquells centenars de confessionaris blancs. Bé, la veritat és que primer pensava que eren els urinaris, però un cop ja m’estava abaixant la bragueta i davant la cara d’estupor del capellà (era estupor? mmm...) i comprenent on era, vaig decidir confessar-me.

A la fira que feien per captar vocacions, no van acceptar la meva sol•licitud per exercir de capellà, és veu que és Déu qui et tria a tu i no tu qui expliques que estàs a l’atur i cobres poc, i demanes ces com els horaris i sou, quina formació et cal i quans dies personals tens.

Així, li vaig explicar a aquell capellà, que tenia la sort de tenir el que jo volia, una fe a prova de bomba, els meus problemes. Vaig aprofitar per explicar-li uns quants petits pecats de joventut i de faldilles, i després el meu problema amb les creences.

A l’acabar em fa fer resar dos parenostres i tres avemaries. I em va dir que tingues fe.

La tornada amb l’AVE va ser molt dura i cara! Cara ho és sempre, dura perquè no havia aconseguit els meus objectius.

Llavors, vaig recordar el que l’Oracle de Pals em digué en una ocasió “Entre intentar levitar, donar cops de cap encarat a la Meca i esmorzar hòsties consagrades, no em quedo amb res”.

Després d’analitzar la blasfèmia més gran de la història de les religions, vaig veure que com sempre, tenia raó.

Una setmana després, havent reflexionat molt sobre el tema, us puc dir que he trobat la meva religió! He trobat el meu líder!

En un proper post us explicaré quina és.

S’admeten apostes!


dijous, 25 d’agost de 2011

Million dolar baby!!

Torna a les portades la mig oblidada guerra de Líbia, ja que sembla que els bons estan a punt de guanyar el partit.

El senyor dictador, amb un fill futbolista que fa pocs anys comprava amistosos amb el Barça al Mini per divertir-se (Hat trick de Gerard en la victòria del Barça), ha caigut en la desgràcia i cal canviar de titella amb urgència.

Després d’apoderar-se dels palaus reials i els carrets de golfs amb paraigües, els rebels donen un milió de dolars a qui entregui el coronel Gaddafi. Com a l’Oeste!!! Wanted!! Viu o mort! Oh yes baby!!! Come on!!!

Quina gran manera d’implantar una democràcia! Començar pagant rescats de viu o mort!

Donaré un consell als rebles, que no destrossin els palaus! Quan l’operació “canvi de titella” arribi al final, quan els libis hagin votat entre dos partits amb líders de cartró que els hi montaran els occidentals els propers mesos i hagin escollit entre opcions que són la mateixa, tornaran a tenir un president.

Un president que (i m’agradaria molt equivocar-me) farà el mateix que l’anterior. Viurà als mateixos palaus i els explicarà que hi ha una crisi econòmica mundial i per això els toca malviure.

Sinó que ho preguntin a Egipte, el que han arribat a guanyar fins al moment amb la revolució! O altres grans països forjats a cop d’alliberament democràtic emmarcat en forma de guerra, com l’Iraq o l’Afganistan.

Abans es feien Guerres Santes o Croades. En nom de la Déu, es saquejava i envaïa l’enemic per motius sempre polítics o econòmics.

Ara, com que fer les guerres en nom del petroli (abans es feia per les espècies o per controlar els ports comercials del mediterrani) queda lleig, és millor fer-ho en nom de la Democràcia.

Vinc, pelo a qui em sembla, monto uns partits de cartró amb uns líders que jo fico i ara amics, ja podeu votar. I després, tot sempre el mateix. I no et queixis, que ho hem fet en nom del petroli. Vull dir de la Democràcia, en nom de la Democràcia!

Tothom sap que sempre que hi ha una dictadura o un govern autoritari, la resta del món envaeix el país per portar-hi la democràcia. Menys a la Xina actual o Corea del Nord...espera! i al seu moment tampoc ho van fer a Espanya, Portugal, Xile o Argentina!

Sembla que només es canvien els dictadors si també hi ha petroli pel mig! Oh my good!

L’equació seria: Petroli + dictador = Puc fer una guerra per quedar-me el petroli en nom de la Democràcia?? No pot ser!! No vull creure-ho!!

Això de passar gana amb un sou mileurista em provoca deliris! Marxo a Líbia a veure si caço al tio aquest, que m’arreglaré més la vida així que anant als concursos de la TV o tirant-me alguna famosa.

Desitjeu-me sort!

dijous, 18 d’agost de 2011

Visita a l’oracle.

Després d’unes setmanes de vacances, dedicades en part a garantir l’estabilitat de la zona Euro, es fa dur tornar a la rutina habitual.

Aprofitant l’avinentesa de tenir uns dies per dedicar al “dolce far niente “, membres de la redacció d’aquest diari van decidir visitar un país intervingut. Objectiu, fer turisme per Lisboa i deixar uns euros al país per salvar-lo de l’hecatombe. Superat l’ensurt inicial per la bellesa de Lisboa (ens imaginàvem que en una ciutat intervinguda es vivia l’apocalipsi), resultava estranya veure com la gent feia vida normal.

Després d’una intervenció, la gent pot continuar vivint la vida amb normalitat! La gent anava al supermercat, a la feina, anava de festa, fotia algun clau... en fi, anaven tirant. Això em va calmar l’ansietat per la por de la intervenció del meu estimat país invasor, el 2012 podrem continuar com si res amb les nostres coses.

Però les notícies explicaven que el món s’estava abocant a l’abisme! Les borses mundials es col•lapsaven, els EUA perdien la triple A (ara tothom parla d’agències de qualificació, igual que tothom s’indignava quan es discutia si el l’aeroport del Prat havia de ser un Hub, que fàcil és crear opinió!), el socialistes deien bestieses a Catalunya, fam a la banya d’Àfrica, una boig cometia una masacre a Noruega...

Decidit a entendre que estava passant, m’encamino al meu oracle de capçalera. L’oracle del segle XXI no viu a Delfos, és de Pals. Ésser superior dotat d’una ironia suprema i cabell blanc, analitza com ningú qualsevol situació i encamina els seus amics i contemporanis de confiança. Una conversa amb ell, reconforta i dóna ànims per seguir deambulant per aquest camí anomenat vida.

Tot i això, tampoc una ment tant privilegiada podia entreveure que passaria amb tot plegat. Em va recomanar que no deixes el diari per fer-me trader a la borsa i viure d’especular amb operacions en curt. La seva recomanació va ser comprar-me una “fragoneta de segona mà” i entrar a la indústria de “robar merocotones “ i “afanar cable de cobre”.

Després de comparar el sou com a redactor en cap d’aquest diari amb la PIRMI (més alta en alguns casos que el salari mínim interprofessional), estava decidit a fer el pas, baixar els pocs esglaons que em quedaven fins a la insolvència i capbussar-me en el món de la ferralla i els mercats ambulants.

Però quan sembla que ningú entén res però tothom fa veure que ho sap tot, i el camí està emboirat, apareix el senyor Mourinho per recordar-nos que hi ha veritat absolutes. Un gilipolles és un gilipolles sempre i a tot arreu!

I fa gràcia tenir un lloc on poder-ho escriure. Comencem nou curs!