dissabte, 31 de desembre de 2011

Ja arriba el 2012

El 2011 està agonitzant, ha estat un any cru i sense grans alegries col•lectives. Ningú el recordarà per res de bo en concret. Sembla que ha estat un any de transició, de transició cap a alguna cosa pitjor.

L’any de la majoria absoluta del PP, del tsunami del Japó amb el seu desastre nuclear, l’any de la crisi del deute i les retallades en tots els àmbits.

Pel que diuen els que en saben, l’únic de bo del 2011 és que serà millor que el 2012!

Des d’aquest modest mitjà de comunicació, volem encoratjar a la població a que no salti pel balco ni es faci “l’arakiri” en massa! No crec que ens morim tots de gana, comenci una guerra o s’estengui una gran epidèmia mundial. Potser cobrarem menys, treballarem més, hi haurà gent que es quedarà a l’atur, hi haurà retallades als serveis públics, no podrem viatjar tant...

Però continuaran naixent nous catalans, es continuaran inventant coses útils que ens canviaran la vida de maneres que no podem ni imaginar, es continuaran curant malalties, hi continuaran havent sopars i sobretaules plens de rialles amb els amics...

Que pinta difícil? Doncs d’acord. Mai res ha estat fàcil.

Que la ressaca sigui lleu i la nit molt llarga!

I durant el 2012, ja anirem comprovant quins dels vaticinis que es van fer es van complint! Aconseguiré el títol de vident? Em convalidarà com a crèdits de lliure elecció d’enginyeria aeroespacial? Tindré un canal propi a la TDT per desvariejar i tirar les cartes?

Que el 2012 s’apiadi de tots nosaltres!

dilluns, 26 de desembre de 2011

Igual de pobre però amb la panxa plena.

Vaig escoltar que el senyor Mas ja no podia pagar les nòmines dels treballadors. Això significa que no es paga a cap proveïdor. Això significa que l’estafa piramidal dels bons està apunt d’explotar.

Després vaig escoltar que Catalunya no pagarà a l’estat la seguretat i l’IRPF dels funcionaris.

O sigui, que Catalunya ha fet fallida. Ho mirem com ho mirem, és un fet.

En aquest moment de por irracional i dubte sobre el futur, vaig decidir fer el que fa tothom en aquest país. Com que estic hipotecat i tinc problemes per arribar a finals de mes, gasto gran part dels meus minsos estalvis en la loteria de Nadal!!!

Ho vaig fer tant bé com vaig poder, vaig replegar números de diferents punts geogràfics (tinc un amic camioner) i de bars de pobles i llocs amb pedigrí, vaig anar a la Bruixa d’Or on sempre toca (toca una de cada quatre vegades perquè venen el 20% dels números, però no ho digueu a ningú!). Per acabar vaig veure una vident, vaig resar un parenostres i vaig encendre unes espelmes a l’església.

To i que pugui semblar increïble, no va funcionar! No em va tocar res! Maleït sia!!! I resulta que a la majoria de la gent li va passar el mateix, ara si que no ho entenc!

El poble té el poder i té la raó! Si la gent diu que comprar loteria és la solució a tots els mals, ha de ser cert! És com mirar Salvame Deluxe o qualsevol teleporqueria, si la majoria ho fa, és que és la veritat absoluta!

Davant la confusió vaig decidir bolcar-me en àpats inacabables, perquè menjar molt i malament combinat amb molt alcohol per les nits, porta la felicitat. Tothom ho fa i és feliç, no?

Doncs resulta que no! Que només serveix per tenir la cartera buida i mal de cap!

Davant el dubte de si seguir menjant com un porc d’engreix, de si gastar-me el que em queda en regals consumistes per salvar el comerç del país o anar a esquiar a les 4 pistes que hi ha obertes, he trobat la solució!

Mira que era fàcil! He d’invertir-ho tot en loteria del Neng!

Bona nit i a seguir gaudint del que queda!

divendres, 16 de desembre de 2011

Vaticinis 2012

Com a qualsevol mitjà de comunicació, no podem acabar l’any sense tirar les cartes, contractar algun espatllat que llegeixi les entranyes d’un hàmster mort, les línies de la mà o les ungles del peu, i ens doni llum al futur!

Com que el pressupost no ens arriba per científics d’aquest “calibre”, hem decidit fer-ho utilitzant el sentit comú.

Doncs això, vaticinis per l’any 2012 i classificats per possibilitat de que passin! La ciència al servei de l’endevinologia!!

Durant aquests dies que falten fins a final d’any, s’acceptaran tot tipus de modificacions i suggeriments. En una espècie d’experiment o joc, i esperant una mica de participació, es farà una versió final tenint en compte les opinions dels lectors.

A principis d’any, si tot va bé, ho publicarem i podrem comprovar si les nostres profecies es compleixen. Els vaticinis van lligats als camps més elevats de la saviesa humana, això és l’economia, la política i l’esport.

Som-hi!

Molt probable (més d’un 70% de probabilitats que succeeixi)


- Tancament de l’aeroport d’Alguaire. El final del somni! Algú farà cas de la proposta de fer-hi un complex ludico-festiu tematitzat?
- Retards constants en el pagament de les nòmines als funcionaris.
- Impagament dels bons de la Generalitat, es prometrà un interès més alt a llarg termini però no es podran recuperar els diners.
- Sortida de l’euro d’alguns dels països amb més dificultats (mínim Grècia).
- Menú de “corralito” a l’Argentina als afortunats països sortints de l’euro.
- El Barça guanya novament Lliga i Champions. El cicle perfecte continua.
- Sentirem més lamentacions per les retallades a TV3 fetes pels propis professionals de la cadena amb sous d’escàndol, que per les retallades fetes en la resta d’àmbits.
- L’Agència Catalana de l’Aigua es declarada en fallida, més de la meitat del personal és acomiadat, s’atura el funcionament d’un gran nombre de depuradores, es suspèn el pagament d’infraestructures ja construïdes i s’atura completament la construcció de noves.
- Els preus dels pisos continuaran avall, avall, avall....
- Els bancs es continuaran fusionant i seguirem parlant de crear un banc dolent.
- Es seguirà injectant diners públics als bancs i parlant de nous forats i més diners a injectar.
- Els gerents dels bancs rescatats amb diners públics seguiran cobrant milions d’euros anuals i seguiran tenint jubilacions de milions d’euros.

Probable (entre un 30% i un 70% de probabilitats que succeeixi)

- Sortida de l’euro de l’estat espanyol.
- Els regants del canal Segarra-Garrigues no s’apunten al reg al preu actual de l’aigua i ningú sap ja com aguantar tota la història.
- El percentatge d’atur supera el 25%.
- Greus incidents a l’estil londinenc (aldarulls, saquejos a comerços, caos i incendis,...) a les rodalies de Barcelona.
- Les poques estacions d’esquí catalanes que encara segueixen en mans privades, acaben en mans de la Generalitat al no poder tenir continuïtat. Totes tret de Baqueria Beret, on esquia la Família Real sense l’Inaki!

Possible (menys d’un 30% de probabilitats que succeeixi)


- Dissolució de l’euro i fi de la Unió Europea.
- Després d’anys de malgastar centenars de milions d’euros que ningú sap d’on surten sense cap resultat, el Real Madrid entra en fallida i declara en suspensió de pagaments. Aprofitant l’ERE blanc, el Barça fitxa Cristiano Ronaldo i Sergio Ramos per fer el manteniment dels sanitaris del Camp Nou.
- Es rebaixarà a la meitat els preu d’un forfet a Catalunya, posant-lo al preu de les estacions franceses per intentar salvar el negoci.
- Es produirà una gran guerra com passa històricament després d’una gran crisi (improbable a curt termini, més probable a mitjà-llarg termini).
- La gent es deixarà de preocupar de collonades i es preocuparà de coses importants.

Totalment impossible (0% de probabilitats que succeeixi)

- Arribada al qualsevol govern mundial de gent preparada.
- Unitat dels partits independentistes catalans vers un objectiu comú.
- Independència de Catalunya.
- Cristiano Ronaldo guanya la Pilota d’Or i Mourinho reconeix la superioritat del Barça.
- Judici, expropiació dels bens i inhabilitació de per vida per ocupar càrrecs públics o places funcionarials als màxims dirigents del darrer govern tripartit i de les dues legislatures del Zapatero.
- Judici, expropiació dels bens i retirada del sou vitalici a Jose Luis Rodríguez Zapatero, per calumnies continues contra el poble de Catalunya i com un dels principals causants de la seva ruïna econòmica.
- Montilla i Saura deixen els seus llocs de senadors i demanen perdó de genolls al poble de Catalunya per haver arruïnat el país.
- La Casa Reial tornarà amb interessos tots els diners que ha robat el senyor Inaki.
- Els germans Gasol, que ingressen uns 24 milions de dòlars anuals entre els dos, faran una bona obra social.
- La societat deixarà de mirar la televisió putrefacta i es dedicarà a formar-se i pensar com sortir amb dignitat de la que està caient.

dimecres, 14 de desembre de 2011

Saura i Monty Python al Senat.

Després d’un pont llarg per agafar forces i després de visitar el cor de Catalunya per examinar-ne el funcionament, la tornada a la rutina mostra un immobilisme desesperant.

Un no pot visitar el monestir de Ripoll i quadrar-se davant de la tomba de Guifré el Pilós, i després veure la foto al diari dels “nous senadors” Saura i Montilla i restar indiferent.

En un país normal, aquesta gentussa mai hauria passat de conserge (amb tot el respecte pels conserges). En aquest, utilitzant la demagògia i havent estudiat bé els pamflets sectaris, han arribat al cim de poder.

En una doble legislatura màgica, els socilistes han tingut el poder a espanya, la Generalitat de Catalunya, les Diputacions de Catalunya i els consells comarcals. El resultat: diner públic cremat en projectes i idees demencials i el país en la més absoluta ruïna.

Ara, el mentider més gran de la història, un personatge patètic que hauria de ser jutjat pel seu comportament contra Catalunya, marxa deixant per pagar els 759 milions que contempla l’Estatut. L’Estatut que va prometre recolzar amb el Sant Jordi ple! L’Estatut que es van carregar i no han respectat mai! Saltar-se les lleis ha de portar l’estat espanyol als tribunals.

Si la solució als nostres problemes ja no és la democràcia, perquè aquest Estatut es va aprovar pel 90% dels diputats del Parlament de Catalunya i va ser ratificat pel poble català, que ens queda??

Ni senadors, ni sous vitalicis. Judicis ràpids, expropiació del patrimoni, inhabilitació per ocupar càrrecs públics i places de funcionari, i si molt m’apures, una passadeta per la presó.

I als catalans, més orgull! Que algú monti una hisenda paral•lela i fem un tancament de caixes, no paguem i montem un sistema propi. Posem l’IVA al 15% i pocs impostos a les empreses (com Irlanda) i siguem un paradís.

Sort que el Barça va visitar el Bernabéu! 4 victòries i 2 empats en 6 partits. Sort que ens manté vius! Sort que vam tenir segons en Mou...sort de tenir en Guardiola, de tenir els millors jugadors del món gratis i sortits de la cantera, sort de portar anys fent una feina ben feta, sort d’en Laporta, sort d’en Cruyff....molta sort si de la feina ben feta en vols dir sort.

Com en un deja vu infinit, el Barça guanya, en Zapatero menteix, els socialistes arruïnen el país, en Mourinho es queixa, Europa s’esquerda i Espanya s’enfonsa.

Fins quan durarà aquest cicle?

dilluns, 28 de novembre de 2011

La gran campanya socialista.

No entenc perquè els socialistes s’han ensorrat d’aquesta manera! Amb la gran campanya que van fer!

De veritat que no ho entenc. Tot i la horrible crisi econòmica, els llastimosos tripartits i la penositat d’en Zapatero, mai es van donar per vençuts.

Memorable el darrer míting del candidat! Aquell noi de trenta cinc anys, ben plantat, amb 2 carreres, 3 màsters, coneixedor de 4 idiomes i executiu de multinacional. Demanant perdó i trencant amb el passat.

Em van caure les llàgrimes quan va reconèixer els errors, quan va reconèixer que no s’havien fet bé les coses i s’havia arruïnat els país. Quan no va defugir la responsabilitat! I llavors va defensar que volien una segona oportunitat, perquè ho sabien i ho podien fer millor, que volien portar la societat on és mereixia i arreglar els errors comesos.

Quan va parlar que el seu nucli dur no eren una colla de dinosaures que no sabien fer res més que viure de la política i saltar de càrrec en càrrec. Que no permetrien que el senyor Montilla, un inútil sense estudis que mai ha treballat de res més que no fos polític, anés al senat a seguir cobrant per no fotre res.

El nucli dur del candidat era gent jove i preparada. Amb ambició i molt futur per davant. Que coneixien els problemes de la seva generació perquè els havien patit! No eren trastos rovellats que explicaven històries del passat.

I llavors semblava que hi hauria un miracle. Que la gent veuria la renovació, l’assumpció de l’error comés, la generositat d’admetre les responsabilitats i la valentia de donar el poder a una nova generació jove i preparada!

Quin canvi respecte la llista del PP! El senyor Rajoy i la resta de fòssils ja podien tremolar.

Llavors em vaig despertar.

Encara estava a la taula electoral fent el recompte del senat! Havia fet un petit cop de cap després d’hores i hores comptant noms. El gran sistema electoral espanyol, amb milions de butlletes de paper amb creuetes a ma que s’han de comptar una a una, un sistema caríssim, lent i tercermundista, m’havia fet caure en un estat de somnolència delirant.

Per un moment no s’havia on era. Vaig mirar els resultats del congrés. Majoria absoluta del PP!

Llavors vaig recordar la campanya del PSOE.

La gent jove només estava darrera els candidats al moment de la foto remenant banderetes. La campanya de dinosaures, amb Rubalcaba d’actor principal i Alfonso Guerra i Felipe González de figurants havia fracassat d’una vegada!

El trist és, que si et fan decidir per dues propostes perdedores i patètiques, quan una perd pots dir que és per perdedora i patètica. Però també en guanya una de perdedora i patètica.

Només queda tornar a guardar a l’armari amb la neftalina el senyor Guerra, i tornar a portar al museu de mòmies el senyor González. Això si, abans portem les jaquetes de pana amb colzeres a la tintoreria!

Que d’aquí quatre anys els haurem de tornar a treure a passejar!

Apostaria tot el que tinc, que el 2028, el dia de tancament de campanya al Palau Sant Jordi, el candidat socialista del moment, traurà el senyor González a la tarima a que expliqui les seves batalletes contra l’Aznar!

Encara no entenc com els mercats especulen contra un país amb tanta credibilitat com espanya...

divendres, 25 de novembre de 2011

Ja ha passat el circ.

Les eleccions són com el gran circ Raluy! Gent estrany arriba al poble i l’omplen de cartells i paperets creant expectació. El presentador descriu els artistes com els millors de tots els temps mentre el públic no s’ho acaba de creure i al final surten els pallassos de sempre a fer quatre gags caducats. Tothom marxa amb sensació de dèjà-vu i que no calia pagar entrada per veure un espectacle decadent. I els cartells segueixen penjats uns quants mesos, desfent-se amb la pluja i mostrant el patètic que és tot plegat.

Mentre, la caravana del circ segueix el seu curs i tothom content. Tots els artistes han estat els millors de la funció! El pallasso està content perquè l’han aplaudit 3 persones i les enquestes només n’hi donaven dos. El domador de lleons està eufòric, ha arrasa’t! Tampoc és que hagi millorat el número, és que el domador de tigres, estrella fins al moment, porta un seguit de ridículs espantosos i no recorda ni com s’ha de cordar les sabates.

L’eufòria de ERC-Reagrupament-Qui vulgui venir per mantenir 3 diputats es una aberració a la intel•ligència. Si mantenir per menys de 100 vots un diputat a Girona (on estaves prop del segon) és un èxit ja podem plegar. Si èxit és perdre el 22% dels vots a Girona, el 25% dels vots a Tarragona i el 40% dels vots a Lleida, ningú ha fracassat mai a la vida.

Ningú menys el PSC. Després de 7 anys d’una gran gestió s’ha produït el miracle i no han guanyat a Catalunya per primera vegada!! Oeee!! Però han tret 14 diputats... deu ni do. Això és amor al partit, perquè sinó ja m’explicaran.

Mentre, el nou amo del ramat té molta feina per fer. Com que aquí la gent no sol anar per feina, Merkel i The Economist ja li han manat els deures.

The Economist demana una reforma laboral urgent, descriu literalment el mercat laboral espanyol com “a group of ageing, virtually unsackable “insiders” with gold-plated contracts, whereas the rest have to make do with highly insecure temporary contracts”.

Quan aquí teníem la bombolla i ens deien que els preus dels pisos mai baixaven i que ens hipotequéssim, el món ja deia el que passava a espanya. Quan hi van haver els atemptats de l’11-M, el món ja sabia la veritat mentre aquí ens enganyaven a tots.

Per això, és millor creure’s gairebé qualsevol cosa que vingui de fora abans que una versió oficial del pastor del ramat. I sembla que la tornen a clavar.

Aquí hi ha una sèrie de gent dels 45 en amunt, amb contractes fixos des de que van començar a treballar, amb grans sous i privilegis i són gairebé inamovibles. Tota la gent que ha vingut després, mai ha arribat al seu nivell.

Així, la lluita de classes o de dretes i esquerres s’està tornant una lluita entre generacions. La gent fins als 30 anys, seguint el sistema (carreres, màsters, idiomes) només aspira a l’atur, contractes precaris, inestabilitat laboral i manca de futur. En conseqüència, la gent no s’emancipa, no forma famílies i no pot tenir fills. La natalitat baixa, perillen les pensions... s’auto-immolarà la clase privilegidada?

Mentre, la gent de 45-50 anys que va seguir el sistema (carreres, idiomes, màsters, funcionariat) tenen uns privilegis adquirits i uns sous molts més alts. No són tan eficients ni estan tan preparats, però és car despatxar-los perquè són fixos. N’hi ha que van entrar al funcionariat quan es va crear el funcionariat, és a dir, per cada 10 aspirants hi havia 9 places.

I s’omplen la boca que ells també ho van tenir molt difícil i que el jovent d’ara és gandul i bla, bla, bla. Gànduls i treballadors n'hi ha hagut ara i sempre. Però estadísticament, la gent ho té més difícil ara.

Senyors, vostès compraven pisos i cases que pagaven en 5 anys. Vostès trobaven feines que eren per tota la vida. I vostès, que tan van canviar el món i es feien un fart de córrer davant els grisos, van deixar que Franco morís tranquil•let al llit. L’únic dictador d’Europa que va viure plàcidament fins al darrer dia i no va ser tombat pel poble! Quins lluitadors! Renoi!

Per no parlar del perfecte món que heretem! La primera generació a viure i tenir menys aspiracions que l’anterior, en un món brut i amb un model econòmic esgotat.

O sigui que de lliçons cap n’hi una!

A veure amb quins numerets ens entretenen els propers 4 anys! S’embolicarà el domador de lleons amb la dona barbuda? Serà el nan qui s’embolicarà amb la dona barbuda demanant un pacte fiscal? Il•legalitzaran novament el partit del faquir?

Pa i circ que el poble necessita no pensar!

Em vaig a distreure jugant el gràfic següent i pensat que collons feien els que representa que manaven mentre això passava? Comptar milions?

http://www.lahistoriaconmapas.com/2011/11/comparativa-de-la-construccion-de.html

dimarts, 8 de novembre de 2011

Estem salvats!!!

Les pors i les penúries estan a punt d’acabar-se. Ni crisi grega, ni italiana ni de l’euro! Res podrà parar-nos!

En un cara a cara apassionant, les dues ments més preparades d’aquest gran país anomenat espanya, van demostrar tenir la situació sota control.

De la mateixa manera que l’Athlètic de Bilbao-Barça va ser un gran partit de futbol, el debat d’ahir va ser una gran diàleg entre dos éssers privilegiats! Genis dels seus temps! Líders carismàtics! Steve Jobs de la política! Bill Gates del lideratge de societats!

Quin debat de continguts més apassionant! Si un deia una gran mesura per impulsar l’economia, l’altre replicava amb una increïble solució per disminuir l’atur! Cap confrontació, tot col•laboració per solucionar els problemes d’un país que cau en picat.

Gent jove i preparada al poder! Cap dinosaure de la política que ja enfonsava el país al costat d’en Felipe González.

Quantes idees es van esgrimir! Només solucions i més solucions de com fer baixar l’atur, crear ocupació, com millorar les relacions amb la Catalunya espoliada (ni una menció!). Quin nivell! Per moments em marejava, no podia seguir tanta agudesa mental.

Quan talent! Cada cop que els candidats parlaven de I+D coneixien perfectament de què parlaven. No eren paraules buides. No era de cara a la galeria.

En cap moment van semblar dos titelles barallant-se per tenir sota el cul la cadira el dia que calgui apagar el llum.

En cap moment és una lluita pel poder de dos clans a qui no importa com estigui la societat, sinó el seu benestar i el dels seus.

Ahir tots vam poder anar a dormir tranquils!

El país veí seguirà en bones mans i seguirà tractant-nos com una colònia a qui exprimir?

Després del gran Rubalcaba i les dues legislatures de Zapatero, com pot ser, que algú m’ho expliqui si-us-plau, que el PSC guanyi a Catalunya????

divendres, 4 de novembre de 2011

Niño Becerra, algú a qui escoltar.

Fan gràcia els que el titllen d’apocalíptic, és dels pocs economistes que ha encertat alguna cosa amb tota aquesta crisi. Ell i Paul Krugman (premi Nobel d’economia) són dels pocs que l’encerten.

I en Paul, també va predir el 2009 la sortida de l’euro d’alguns països (Grècia, Espanya, Portugal, Irlanda, Itàlia...) pel 2011 i el 2012... el van qualificar de boig. Així ens va.

Si els seus vaticinis es compleixen, fa tremolar pensar que serà més important ser d’una empresa que d’un país. Que serà l’empresa on treballis qui et pagarà la seguretat social, que s’acabarà el caler públic i l’administració ineficient.

Tot i això, dóna esperança el concepte de tecnocràcia. No poden manar polítics, les decisions les han de prendre persones capacitades en el seu camp.

Amb el nefast tripartit, que passarà a la història com el pitjor govern de la història del país i per haver-lo portat a la bancarrota, i el PSOE a espanya, hem vist com funciona això.

Els membres del tripartit repartint carpetes, en Saura a Interior!! (Déu meu!!), la Tura tant a Interior com a Justícia...Una ministra espanyola de sanitat que no té ni carrera, ni sap que és un bisturí i no sap res de gestió d’un hospital.

El nomenament de Leire Pajín és un insult a la intel•ligència, un insult a tots els metges i sanitaris, a tots els gestors d’hospitals i al món de la medicina en general.

I així ens va! Els polítics no poden gestionar res perquè en la majoria de casos no tenen cap tipus de coneixement sobre l’àrea que governen.

Com va dir el gran savi, “Vais a flipar, se va monta un follón...”

dimecres, 2 de novembre de 2011

Re inventem-nos!!!

Quan l’ésser humà s’entesta a “entrepussar” amb la mateixa pedra una i altra vegada, cal intentar ser optimista i mirar el futur.

Avui només es parla de Grècia, que si sortirà de l’euro, que si petarà tot, que si cau la borsa, que si patatim... ja fa 2 anys que donem tombs al mateix. En aquest diari ja hem dit que en pensem i el què pensem que passarà. Doncs no cal remenar-ho més.!Tots a canviar els estalvis a dòlars i posar-los sota la rajola. No cal parlar-ne més.

També es parla que s’ha fet un concurs d’idees per aprofitar l’aeroport d’Alguaire, exemple d’infraestructura que no serveix per a res. Des d’aquest diari també vam donar la nostra solució a principis d’any, fer un parc temàtic lúdico-gastronòmic aprofitant la temàtica aeroportuària. Un disbarat? Dons el brain-storming de genis ha donat idees més absurdes. Fer un outlet de maquinària agrícola de segona mà? Perquè no una bugaderia gegant o el taller de confecció de macramé més gran del món? Posa’ts a dir coses que no venen al cas...

Per tant, cal ser optimista i mirar endavant. Intentem fer alguna cosa útil i solucionem els problemes del país.

Problema número 1. Les subvencions a la cultura catalana.

Objectiu: Cal que sigui auto sostenible i fins i tot que generi ingressos.

Proposta número 1. La NBA dels castells!

Tenint en compte que el Hallowen es menja la castanyada i que les sardanes no tenen prou ganxo, els castells és el producte amb més potencial.

Exemple de treball en equip, de superació, de combinació de força bruta i equilibri, de feina comú per un objectiu ambiciós. Plàsticament formidables. Visualment excepcionals.

Senyors del màrqueting, que venen a ser noms com Colla Vella dels Xiquets de Valls o Capgrossos de Mataró? Cal implantar un sistema NBA, amb franquícies, retransmissions en directe, grans traspassos multimilionaris i patrocinadors!

Vull veure la Colla Vella dels Xiquets de Nike o els Adidas de Mataró! Res de faixes, vull veure roba ajustada a les corbes femenines i als músculs masculins (com en el voleibol femení)! Vull veure repeticions slow-motion quan un castell fa llenya! Vull veure una quiniela dels castells!

El jovent ha d’anar amb samarretes de l’anxaneta dels Bordegassos de Vilanova! Han de ser com l’equipació del Barça! I els principals figures d’aquest esport han de ser estrelles nacionals, com l’star system de TV3, la nostra! Cal conèixer els dosos més prometedors o el nou acotxador estrella!

Ha d’haver-hi fitxatges multimilionaris a cop de talonari! Cal un All-Star casteller, on competirien el nord contra el sud (caldrà traçar la línia), amb els millors anxanetes, acotxadors, dosos, etc de cada meitat triats per votació popular! Aquí, s’intentarien els castells més agosarats! Es farien concursos, l’anxaneta que puja més ràpid i baixa d’un castell de nou, els segons que aguanten més pisos d’alçada sobre l’esquena...es farien tallers de castells, signatures d’autògrafs...

Pensem-ho bé! Es una idea amb molt futur i perfectament vendible a mig món!

No deixem que altres cultures més “cool” o “fashion” es mengin la nostra. No podem seguir essent de tradicions avorrides i cultura subvencionada!

Exportem amb un vestit de marquèting innocent les nostres tradicions més nostrades! Si els espanyols ho fan amb els toros, que podem fer amb els castells?

Un nen de sis anys de Nova York ha de dir al seu pare, Dad, I will be an anxaneta!

Vaig a seguir paint les castanyes...

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Deliris piramidals i el default de la Generalitat

Aquest és un gran deliri de principi a fi. Com deien els diaris i televisions, els preus de la vivenda mai baixen. El papa Joan Pau II va ser beatificat per fer miracles als anys 80. Mai han existit les bombolles especulatives. Els estats mai fan fallida (el corralito d’Argentina ja està oblidat).

Ni sóc economista ni m’hi entenc. Només em valc del meu sentit comú, que tampoc crec que estigui especialment desenvolupat.

Aquest sentit comú em deia que el tema del totxo acabaria malament, molt malament. Com a la majoria de la població. Però no vaig/vàrem fer cas i així ha acabat tot.

No fer cas dels instints és el que té, tens el que t’has merescut, però sap greu perquè una part de tu no li veia la lògica i et vas deixar portar per la massa.

Un cop vaig llegir un llibre sobre el crack del 29. Els mesos anteriors i posteriors. El llistat de rics i famílies influents americanes abans i després es va transformar. Les que van sorgir després, són les mateixes que encara hi són ara. Rockefeller, abans de retirar-se de la borsa va dir una frase cèlebre després de parlar amb el senyor que li netejava les botes, “Quan fins i tot el neteja botes sap com fer-se ric a la borsa, és el moment de treure-ho tot”.

Ens sembla una bogeria que la gent deixes la feina i demanes crèdits per invertir a la borsa. I amb els beneficis tornar el crèdit i fer-se ric. Dons això va succeir durant un temps.

Una bogeria del mateix calibre era que comprar un pis sobre plànol i vendre’l al cap de dos anys et comportés uns beneficis del 40%. I no només la societat hi va creure, sinó que televisions, diaris i polítics ens deien que aquest era el camí. Tothom vivia d’això, tothom.

Ara, la Generalitat torna a emetre bons patriòtics, per pagar els emesos l’any anterior. Si la Generalitat no pot pagar les nòmines, les pagues extra, acomiada treballadors, no paga a les farmàcies, a les residències, els menjadors escolars, les obres del PUOSC, les obres de l’Agència Catalana de l’Aigua...si amb aquests impagaments a proveïdors s’està fent tancar empreses i enviar gent i més gent a l’atur, perquè haurien de poder pagar els interessos?

Emetre deute a més interès per pagar el deute anterior. Això és coneix des de fa anys, se’n diuen estafes piramidals. Madoff ja en va fer una de famosa, on van picar la meitat dels rics dels EUA. Aquesta és una estafa piramidal promoguda per l’administració.

La qüestió és crear una bola enorme per anar tapant el forat anterior. Però, si necessitem endeutar-nos més tirar endavant i cada cop la situació és pitjor, que fa pensar que d’aquí un any la situació haurà millorant tant? Hem de, no només no seguir endeutant-nos, sinó guanyar diners. I guanyar diners per pagar el que devem i els interessos.

El sentit comú diu que això és absolutament impossible.

La Generalitat mai caurà. Tampoc havien de caure Grècia, Irlanda o Portugal. Tampoc el deute de Castella-la-Manxa havia de ser qualificat d’escombraria.

Quants països té el món? Si busquem al google els països que han fet “default” des del 1990 trobem els següents: Paraguai, Dominica, Nigèria, Moldàvia, Indonèsia, Pakistan, Equador, Gabon, Ucraïna, Myanmar, Antigua i Barbuda, Kènia, Sud-àfrica, Iugoslàvia, Eslovènia, Sèrbia, Montenegro, Senegal, Nigèria, Mauritània, Macedònia, Croàcia, Bòsnia, Togo, Albània, Guinea, Etiòpia, Algèria, Senegal i Bulgària.

En 20 anys! I n’hi ha 7 que han fet suspensió de pagaments dues vegades durant el període. Però els països mai cauen!

La Generalitat no pot fer “default”? Els bons patriòtics no són una estafa piramidal?

Com he dit al començament, aquest escrit és un deliri de principi a fi. Cal fer una acte de fe, pensar que tot s’arreglarà sòl i algú ho pagarà tot i sobretot no fer cas del que ens dicta el sentit comú.

Espero equivocar-me.

dijous, 20 d’octubre de 2011

“Orgullosos de Andalucía”, i altres misteris

L’equip sevillà capitanejat per l’esperpèntic Del Niu, arribarà al camp Nou amb una frase a la samarreta, “Orgullosos de Andalucía”. Molt bé!

Podríem pensar que és perquè no tenen patrocinador. Que no el tenen. Però ho fan, després de que el Parlament de la comunitat autònoma perdés el temps dels seus diputats (que vindria ser malversar caler públic) en declarar el Duran persona non grata.

Es veu que dir en veu alta el que tothom sap i pensa, que el PER és una vergonya al segle XXI, i que un país amb cara i ulls no pot pagar sis mesos una pensió per treballar 21 dies, no es pot fer. Tothom sap tota la picaresca i cercle viciós que això origina, perquè així només fomentes ganduls i ineptes que seran els vassalls de l’amo de la caixa, però no es pot dir.

Però al país de la pandereta cal matar el missatger i no escoltar el missatge. Així doncs, Andalusia indignada reprova el polític català. I el Sevilla, portarà a la samarreta aquest eslògan.

Quants cops des de fora de Catalunya ens diuen que no s’ha de barrejar esport i política? Quan ho fan ells si que val?

Si el Barça actués com ho fa el Sevilla, amb la proporció adequada respecte les barbaritats que ens diuen als catalans des d’espanya (i que sempre surten gratuïtes), els jugadors haurien de sortir al Bernabeu amb la front tatuada de missatges independentistes, amb ganivets a les mitgetes i amb l’ordre d’aniquilar tothom que passes pel davant.

Passen els dies i en Duran torna a obrir la boca, aquest cop diu que està preocupat perquè els autòctons no tenen fills i el relleu generacional està en mans dels nouvinguts (3 de cada 10 criatures ja són filles de nouvinguts). Per mi també és preocupant, perquè és la fi del poble català. És evident que molts dels nouvinguts no s’integren, ja no a parlar català i les nostres costums, sinó que no accepten les normes de convivència més bàsiques ni els drets humans. Pensava que l’època de les religions ja estava superada i el món avançava.

I com que hi ha llibertat d’expressió, pensava que es podia dir sense ser fatxa o racista. Es veu que no.

Millor anar a dormir, que avui estic de ressaca. Ahir estava amb en Pepiño (pels amics) Blanco i en Mas celebrant el corredor Mediterrani! La fi de tots els mals s’acosta!! Pensava que amb l’AVE ja se solucionarien tots els problemes, però l’Alta Velocitat ha estat un desastre caríssim utilitzat per quatre amics. Quan el sociata va felicitar-se per haver-ho aconseguit i es penjava medalles per la seva lluita en favor de Catalunya, em vaig haver de beure una ampolla de cava sencera per poder-ho suportar.

La memòria històrica ja no remunta més enllà d’una setmana. Els socialistes amics de Catalunya? Defensant dos corredors? Expoliant el país? Destrossant l’Estatut? Portant la Generalitat a la bancarrota?

I mentre, el primer ministre de Polònia diu que Europa entrarà en guerra en 10 anys si no s’atura el contagi del deute, Grècia ha comprat 400 tancs als Estats Units en un any i 200 ajuntaments no poden pagar les nòmines.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Llum al final del túnel? No, és la bombolla del funcionariat!

Des de fa uns anys que tots percebem que hem entrat en una caiguda com a societat, primer era més lenta i ara és una caiguda lliure. Cada cert temps ens han venut brots verds i llums al final del túnel, però sempre s’han marcit els brots i la llum era un tren que venia en direcció contrària.

A veure si arribem ja al fons del pou. Toquem fons d’una vegada! I després només restarà començar a pujar. Que si abaixem per aquí, que si retallem per allà, que si un pegat aquí i dos més allà. No esperem tants miracles i parlem clar!

No n’hi ha ni per pagar les nòmines i s’ha de retallar la paga doble i abaixar sous? Que ho diguin clarament! Parem doncs també la meitat d’obres inútils que es fan. Si tanquem centres d’atenció primària i plantes d’hospital, perquè encara hi ha hospitals en obres (Balaguer)? Si tanquem teatres (Corbins) i tenim museus i centres d’interpretació tancats (Cogul, Espai Macià) perquè no hi anava ningú i no es poden mantenir, perquè encara en construïm de nous (Centre d’Interpretació Lluís Companys)?

Els museus i centres d’interpretació no ens trauran de la crisi. Si ara no es pot, no cal invertir en la Memòria Històrica. Hi ha d’haver prioritats, i retallar el sou de la gent que no arriba a finals de mes per seguir arreglant búnquers i trinxeres que no visita ningú no és prioritari.

Si la situació és límit, ho hauríem d’assumir d’una vegada i veure que hi ha prioritats i coses que poden esperar.

Si la Generalitat està incomplint en tots els pagaments a la resta d’administracions i proveïdors, i és l’epicentre generador de tota la cascada d’impagaments (la resta d’administracions i proveïdors tampoc poden fer front als seus pagaments perquè els impaguen) que pari ara mateix totes les coses supèrflues.

Hem de seguir fent piro musicals i grans festes? Cal cremar milers d’euros en pólvora i l’endemà retallar sous?

Però el quid de la qüestió és, són els funcionaris els culpables de la crisi?

Personalment crec que si. Professors, bombers, metges, mossos d’esquadra, tots ells han enfonsat el país! Només han hagut d’estudiar carreres, passar exàmens i aprovar una oposició. Com qualsevol treballador de la Seat! Que està tant o més ben pagat!

Tothom recorda els anys bons, quan els funcionaris tenien sous infladíssims! La bombolla del funcionariat! Tots els funcionaris de nivell D, dels que cobren 800€, omplint-se les butxaques! Això ha acabat amb tot!!

I el pobre manobre, encofrador o guixaire! El van obligar a deixar l’ESO on treia unes notes brillants! El van obligar a agafar la paleta i cobrar 2.000 € des del primer dia!

Allò era un país normal! Un encofrador cobrant més que un metge o un advocat! Així és com tot havia de ser. I+D pura! I animant la gent a estudiar!

Els funcionaris són pèrfids!! Tenint els mateixos sous, pràcticament congelats des del 2004 (amb pujades de l’IPC alguns anys, i altres sense pujada) van aconseguir duplicar el preu de l’habitatge en 4 anys!! Que mala gent!

I si es pren el patrimoni als dirigents de bans i caixes, que han enfonsat el sistema i les seves entitats i ara són a casa amb acomiadaments i jubilacions multimilionaris? Després el podríem subhastar i fer caixa?

I si després fem el mateix amb els polítics que van fer obres multimilionàries sense assignació pressupostària i a crèdit?

Millor retallem el sou als funcionaris, que tampoc cobren massa, tot és en blanc a la nòmina (la meitat de parats estan treballant en negre) i són els culpables de tot.

Vergonya de país.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Potser tot consisteix en això...

L'altre dia estava mirant uns ànecs i uns peixos que feien eslàloms entre embarcacions al port esportiu de Sitges. Estàvem contemplant el mar amb un indi de la reserva de Castelldefels. Li han fet algunes ofertes per dissecar-lo i portar-lo a un museu que tenen al costat del castell, però ell s’hi resisteix.

Predicar d’independentisme, l’ús del català i defensar la terra en aquelles contrades és sentir-se com un predicador acabat d’arribar al nou continent. Llàstima que el procés sigui a la inversa, tu ja hi eres primer i passa allò de “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Però tampoc cal trencar-s’hi el cap, una societat acaba tenint el que és mereix. Quan un és molt covard i perd la dignitat, s’acaba fent petit, petit, petit.

Possiblement per sortir del pou calen alguns ingredients (una societat madura, formada, amb dignitat, amb confiança en les seves possibilitats) i un bon xef (un líder a l’alçada de els circumstàncies). Si això és el que cal hem begut oli.

Mentre miràvem els peixos que seguien els ànecs sense motiu aparent, va passar una cosa gairebé màgica! Un fet extraordinari va succeir! Va aparèixer un peix arribat de ves a saber on, un peix solitari que no seguia el banc com la resta, un peix solitari va entrar en escena! Era l’únic que seguia el camí invers! Va travessar la resta de companys anant en direcció contraria, sense apartar-se, sense demanar perdó, amb autoritat...van ser la resta els que es van haver de bellugar per no xocar frontalment i deixar-lo passar! Quina demostració de personalitat! Quina lliçó ens estava provant de donar aquell peix!

Aquell peix era un líder, anava a la seva! No seguia la resta del banc. No seguia el camí marcat com un corderet. Feia el que li semblava que havia de fer!

La resta de peixos seguien el primer i prou. No sabien ni on anaven ni perquè. Només seguien la resta. Calia fer una hipoteca? Endavant! Calia prendre decisions perquè toca? Doncs si!

Cal parar atenció en una cosa! El primer peix mena el destí de la resta! I si es perd seguin els ànecs sense motiu i no troba aliment? I si topa amb depredadors? La resta del banc pensarà que es van equivocar al votar i el culparan de la crisi. No era un bon líder. Però tots els van seguir sense pensar.

Igualment, el grup fa companyia. I la resta de peixos podran fer teràpia dels errors comesos pels seu líder mentre són cruspits. Es podran llepar les ferides mútuament.

Mentre el peix solitari fa el seu camí. No té companys amb qui parlar. Segurament no podrà ni procrear i transmetre la seva càrrega genètica. Passarà gana i fred. I potser també serà cruspit. I potser el banc no serà cruspit. Però haurà viscut segons les seves creences i lluitat per uns ideals! Hi ha res més bonic?

Després d’eixugar-nos les llàgrimes, assimilant la lliçó que ens estava donant el peix, vam tornar a la realitat.

Allò només eren peixos que seguien ànecs sense cap motiu aparent. Segurament el secret es troba en conformar-se amb el que hi ha i trampejar les coses tant bé com es pugui. Des que el món és món, gairebé tothom ha acabat prenent aquesta decisió.

Ja ho diu el refrany post-apocalíptic, “Qui no vulgui pols radioactiva, que no vagi a l’era atòmica”.

Però, i se l’era atòmica ve a tu? Inquietant....molt inquietant.

dimecres, 28 de setembre de 2011

Avui una de cine i crispetes!

Caldria una màxima difusió a nivell mundial, a veure si s'adonen del problema que tenim i de tot el que hem d'aguantar.

http://vimeo.com/25245089

dilluns, 26 de setembre de 2011

Amic Joan! Que lleig és en Rossell.

I per fi en Guardiola es va equivocar! Avui el censuren a la Vanguardia i l’Sport, fins i tot el Santi Nolla li diu el que pot dir i el que no.

En Guardiola pixa colònia, guanya títols, fa grans discursos i tothom l’aplaudeix, però compte! Ahir va defensar públicament el senyor Laporta i avui ja se li tiren al coll!!

Vigila Pep! No veus el que li ha passat al Jan? Va agafar el pitjor Barça de la història, el del senyor Gaspart, arruïnat i lluitant per jugar la UEFA, vam quedar dues vegades quarts i una sisens a Lliga! I ho celebràvem! Vam fitxar l’Overmars i el Petit a canvi d’en Figo! I tot era una autèntica merda!

I amb ell va tornar la llum! Perquè en aquelles eleccions triàvem entre el gran Laporta, el senyor Bassat, Llauradó, Minguella...no vull ni imaginar que hauria passat si no hagués guanyat. Perquè un senyor que començava el darrer la cursa electoral, amb el 2% d’intenció de vot, va acabar com el President més votat de la història del club fins al moment.

I es van acabar els anys de misèria! Va venir Rijkaard i Ronaldinho, van venir Lligues i Champions. Va venir un declivi i un cop de timó. I es va apostar fort per Guardiola. I va arribar el Barça de les 6 copes! El moment més gloriós de la història del club! Es va guanyar tot el que es podia guanyar! I es va tocar cel amb les mans!

Però el senyor Laporta es va declarar independentista! Obertament es va enfrenar als poder fàctics espanyols i individus de peli de l’Almodóvar com del Nido (mític del Niu) o el president de Cantàbria. I els va guanyar! I el club continuava guanyant!

Quants cops direm que cal demanar perdó per ser català i ells ens poden dir el que vulguin? Qui ha demanat perdó per allò dels Bombers?

I va arribar el mitja merda d’en Rosell, individu molt lleig, amb cara d’ogre, mediocre i venjatiu, però sobretot envejós, molt envejós i ple de rancúnia. Perquè mai va superar que se’l traguessin de sobre perquè es volia vendre en Ronaldinho al seu millor moment per comissionar i fer caixa. Perquè envejava el carisma d’en Laporta i l’estima que li tenia tothom.

I aquesta mitja merda de personatge, aliat amb els quatre skins espanyolistes que el Laporta havia tret de l’Estadi i enviat a la presó i amb tota la xusma espanyolista que volia controlar (i controla) el club, van guanyar les eleccions. Van guanyar les eleccions difamant i tirant merda contra Laporta i la seva junta.

En 7 anys va portar el club de l’infern al cel. De la misèria absoluta a tocar la glòria i l’excel•lència.El senyor Rossell hereta el club en el millor moment de la seva història, amb la millor plantilla, amb el millor entrenador, guanyant títols, despertant admiració mundial i ingressant més que mai de televisions i patrocinadors

El senyor Laporta va heretar un club arruïnat, sense entrenador (Radomir Antic havia acabat la temporada anterior), sense plantilla (fins i tot Guardiola va marxar veient la misèria que hi havia), sense prestigi (4 anys sense guanyar res de res de res) i sense un duro a la caixa.

Però amics! El senyor Gaspart era espanyolista! I llavors tot es perdona.

Doncs ara, aquella junta està denunciada per un soci i pel senyor Rossell. El senyor Laporta veurà els seus bens embargats per mala gestió (per increïble que això pugui semblar!) igual que els seus ex-companys de junta. No així el senyor Rosell, que també va estar a la junta, però la denúncia afecta quan ja no hi era aquest mediocre.

La millor junta i el millor President de la història del Club han estat denunciats per la junta següent i veuran embargats els seus béns? Perquè el President era independentista? Perquè no era un espanyolista besaculs?

I d’on li surt aquesta rancúnia al senyor Rosell? Serà perquè és veu tan lleig com és? Quan es mira al mirall li passa el mateix que a mi quan el veig a la tele? Li fa fàstic la seva cara deforme i gens simètrica? Queda aclaparat de la seva grisor i falta de carisma?

El temps posa tothom al seu lloc (oi Vicentinho?). Aquest inútil s’ha trobat la feina feta i viurà dies del llegat dels altres, però ho farà malbé tot, no patiu, ho farà malbé tot!

I passarà a la història per ser el President més lleig i fastigós de la història del club. Lleig i fastigós!

Ahir es van prohibir els toros. A mi me la porta molt i molt fluixa. De fet, crec que s’hauria de poder escollir anar-hi o no. De fet, la crueltat animal la trobo hipòcrita, que vagin a protestar a la porta de l’escorxador de l’Àrea de Guissona. La vida és cruel i les cadenes tròfiques fa segles que han estat inventades.

Segurament es prohibeixen perquè són un símbol espanyol. De fet, penso que l’Albert Rivera té molta raó en com enfoca el tema i els seus arguments.

Però sabeu que? Que es fotin! Que els pica als espanyolistes? Que es fotin! Com ens fotem els catalans de veritat amb les seves manipulacions cada dia.

Gran Laporta! El temps et posarà al teu lloc!

Gran Guardiola! Tothom t’aplaudirà el discurs el dia de la medalla al Parlament! Quina gran ocurrència, llevar-se d’hora per treballar, la unitat ens farà invencibles! Que gran, quin estil, quin gran entrenador!

Però compte! No defensis un independentista! No recordis que va ser ell qui et va escollir! Que el senyor Rossell, amb Adrianos, Neimars i negocis al Brasil (on té moltes denúncies) vol posar un amiguet a la banqueta! Un tal Scolari?

Grandíssim Guardiola! Tant o més que el dia del Parlament! Ningú aplaudirà aquest discurs, només t’hi tiraran pedres!

dijous, 22 de setembre de 2011

Em trec el nivell D de català o una llicència d’armes?

L’ídol amb peus de fang ha caigut! 1 punt de 6 possibles. Mourinho potser no és Deu! No pot ser! Un altre cop sense líders!

Crisi, empreses que tanquen, retallades a la sanitat i l’ensenyament, indignats que es manifesten, atur, hipoteques, gent que no arriba a final de mes... Els genets de l’apocalipsi cavalquen desbocats entre nosaltres! Sembla que només pot empitjorar amb la tornada de la pesta negra! La societat sencera està en una debacle històrica, decadència pura!

La gent s’esquinça les vestidures i es llença en orgies desenfrenades per aprofitar els pocs moments que queden abans que arribi la fi del món! O era una peli que vaig mirar ahir? Mmm...

La inquietud es pot palpar en l’ambient. Al bar, a la peixateria, a la feina o a la cua del Dragon Khan, a tot arreu la gent només parla de crisi i més crisi. Tothom parla de sub-primes, dels punts de deute espanyol , de com arreglar l’atur i de i+d+i i collonades vàries. I jo mateix el primer.

Abans tothom és veia amb cor de ser entrenador del Barça, tothom era entrenador en potència! Fer una alineació i escollir la millor tàctica era a l’abast de qualsevol, millorant el que fes en Cruyff.

Ara tothom és un alcalde del seu municipi en potència i un economista que arreglaria el món. Tothom sap exactament com arreglar el que els millors economistes no poden.

I tothom està cagat perquè ningú sap que passarà. I llavors un conegut m’assalta amb la següent reflexió: “Tinc temps per perdre i no se que fer, si llençar els diners millorant els meus pronoms febles i treure’m el Nivell D de català, que per cert, quedarà molt bé emmarcat al lavabo junt amb la Llicenciatura, el Postgrau i els dos màsters, o treure’m la llicència d’armes. Crec que necessito una escopeta per defensar les meves propietats obtingudes amb anys de suor, la bici, la moto i mobles de l’Ikea del pis de lloguer”.

Uns anys endarrere, li hauria dit “Company, millora els pronoms febles, estudia la nostra fonètica i perfecciona el teu coneixements dels dialectes. T’enriquirà, milloraràs professionalment i et servirà de molt a la vida. Adquireix coneixements i busca l’excel•lència!. La formació és la millor inversió que pots fer!”.

Després d’uns anys on la política espanyola i catalana han potenciat al màxim l’excel•lència, creant llocs de treball qualificats, premiant la formació i sense fomentar la vagància i la indigència mental, hem arribat a un nou punt. Per sort, ara la societat és madura i responsable, ningú viu del cuento i no existeix gent que cobra i cobra sense aportar res.

En conseqüència, li vaig dir “Company, anem junts a l’armeria, conèixer el funcionament d’una arma de foc és la millor inversió que pots fer avui en dia!”.

Doncs això.

dilluns, 19 de setembre de 2011

Mourinhisme.

Mourinhisme. Aquest és el nom de la meva nova religió. Aquest és el nom de la nova religió que necessita el país.

En temps de crisi, en temps dolents, en temps en que una promoció de Bombers de la Generalitat i Tècnics Penitenciaris amb les oposicions aprovades fa mesos que estan a casa sense cobrar, esperant que els cridin per treballar, en aquests temps cal un referent únic. Un líder indiscutible i carismàtic que aglutini al seu voltant tota la societat i faci que tots remem junts cap a un objectiu comú.

El més semblant a això que ha tingut Catalunya ha estat el Cobi. I no passava de mascota.

El senyor Pujol també ho va intentar i ho va fer molt bé, però es va fer gran i quedava encara massa camí per fer.

Però en Mou és diferent! Jo vull ser el seu profeta! Jo vull que el seu dit m’assenyali el camí!

Perquè jo el crec. Jo vaig veure com la banqueta del Barça el provocava i es burlava d’ell. Jo vaig veure com li posaven l’ull al dit. Ell mai ha fet res, és una víctima.

I poc m’importa el que diguin els diaris i televisions. Poc m’importa que res recolzi la seva teoria, perquè la història la tergiversen i falsifiquen els vencedors, i ell de moment és un gran perdedor.

Però és un perdedor que aglutina. I compte amb la gent que aglutina en moments de desesperació i crisi, perquè ningú en discuteix les idees. Un senyor amb bigoti va guanyar unes eleccions així! I no vull dir l’Aznar, vull dir el que va fer una Guerra Mundial que gairebé guanya.

El Mou en un país sudamericà arribaria a President Vitalici i instauraria una tirania que riu-te’n tu del Pinochet.

Abans els sonats amb deliris de grandesa provaven de conquerir el món i es feien polítics. Ara es fan entrenadors del Madrid (únic lloc del món on un tarat pot arribar tant lluny en qualsevol àmbit) que dóna més caler.

Mou és un il•luminat. No se si és el Déu de la seva religió o un simple apòstol que ha vingut a avançar-ne uns quants manaments. Però el paio és convincent! Té milions de persones als seus peus, creient els seus arguments, adorant-lo com a rei i disposats al que sigui per mostrar-li fidelitat.

El personatge té peus de fang i és molt criticable, però no el moviment i els efectes que genera al seu voltant.

Fe cega. Això és el que necessitem en temps dolents. I ell en ven.

Catalunya necessita un Mourinho! Algú que la uneixi i la faci superar les seves pors. Un líder indiscutible. Algú que faci el que cal fer davant de Madrid, que digui les coses clares i digui el que cal dir, i que quan li tirin tot per sobre i el desprestigiïn amb raó o sense, aquí tothom l’aclami. Posa un Mourinho a la teva vida! Tot canviarà!! Mai més tindràs la culpa o responsabilitat d’un fracàs! Sempre tot serà degut a una conspiració dels altres contra tu!

Mentre ells creen mites del no res, perquè Mou és de moment un gran perdedor a Madrid, nosaltres destruïm mites per enveja i mala premsa.

Després de treure el Barça del fons del no res, perquè no fa tant s’aplaudien chilenes que ens feien quedar quarts a la Lliga i fitxàvem el Radomir Antic per entrar a la UEFA, com que ens diuen que el senyor Laporta folla molt i beu cava, ara ja no ens cau bé.

Fer passar un club o empresa del pitjor moment de la història al millor moment de la història amb 7 anys, no és mèrit suficient. Ser valent i independentista i lluitar per les teves idees no dóna un plus.

El dóna tenir bona premsa. Perquè si beus cava i disfrutes els calers que t’has guanyat, llavors no compta res més. Perquè el Mou és perfecte.

Aquesta és la diferència entre Catalunya i espanya. Ells del no res en fan un mite, els uneix i s’hi agafen com a un ferro roent (com a l’espiritu de Juanito). I nosaltres destruïm continuament qualsevol que destaca per enveja.

Vaig a prendre la medicació.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Sóc d’un país petit

Sóc d’un país petit, tan petit que d’es d’un campanar és el veu el campanar veí (o alguna cosa així). Tan petit, que celebra les derrotes. Tan petit, que ja no li queda orgull després de perdre tantes vegades.

El que el fa més petit són els homes covards que el governen. Això si que el fa petit.

Com a país trepitjat, viu amb por i no reacciona davant de res. No el fan reaccionar ni l’espoli fiscal ni els atemptats contra la seva llengua.

Perquè la gent que hi viu, majoritàriament, ja li va bé. Perquè la covardia fa que no es reaccioni per por de perdre el que es posseeix, ni que sigui ben poca cosa i no valgui per a res.

En aquest país, un entrenador de futbol pot fer vibrar més la gent que els seus polítics. Només perquè és valent.

Diuen que a grans mals, grans remeis. Perquè encara ens podem fer més i més petits.

Que algú hi faci alguna cosa.

dimecres, 7 de setembre de 2011

Tremoleu! Què el món s’acaba!

Queda pendent el tema de la nova religió, però l’actualitat s’entesta a tornar-se cada cop més grotesca i no em deixa concentrar-me a produir humor.

Per una banda tenim unes dades macroeconòmiques per plorar, que si s’ensorra la borsa i el preu del deute puja, que si una nova recessió mundial, rumors que Grècia abandonarà l’euro i rumors de la fi de la zona euro.

Servidor ja ha opinat altres vegades sobre això. Cada cop que es parla d’una cosa i es diu que no passarà, acaba passant, suposo que ho fan per preparar-nos i no ens agafi per sorpresa. Com que han dit que no passarà, he aixecat la rajola per treure els euros i anar-los a canviar per dòlars i or, a veure si em va millor...

Si observem les dades micro econòmiques, les del voltant nostre, tenim la sort que són per tallar-se les venes. Cada cop més coneguts a l’atur, més empreses amb ERE, tothom veu el futur amb pessimisme, tots els negocis penjant d’un fil, cada cop més traspassos de bars i restaurants...

Com deia el senyor Mas, compte que tot no foti un pet.

I mentre, els espanyols per distreure’s, practiquen el seu esport nacional que és oprimir l’última colònia que els queda. Ha de ser divertit per ells, com que no tenen el Barça que els doni alegries, donen una mica pel cul als catalans. Almenys deu treure la mala llet, suposo.

Semblava que el català a l’escola era un tema superat. Doncs es veu que no. Com que el nivell dels nostres polítics és el que és, no passarà res. A empassar gripaus!

Li queda dignitat al poble català o ja s’ha abandonat a la decadència i desaparició? Algú farà res? Perquè la por de barallar-se amb espanya i que toques la cartera de la gent ja no hauria d’existir, no queda cartera ni diners per perdre.

No se si el món s’acabarà el desembre del 2012 com deien els maies, però no s’equivocaran de gaire. En pocs anys tot canviarà molt, moltíssim.

Mentrestant que torni a rodar la pilota i Messi faci molts gols. Necessitem una mica de sedant global!

No obstant, som afortunats. Perquè enmig de la foscor que comença a emboirar els nostres temps, tenim la sort que el nou Messies ja està entre nosaltres. Aquest cop no és fuster. I encara no sap que és l’Escollit! Tot i que ja apunta maneres.

Que continui la festa, l’últim ja apagarà el llum!

dimarts, 30 d’agost de 2011

Dic el que em surt dels collons.

Abans de desvetllar la meva nova religió, m’he assabentat que Jocs Mundials de Policies i Bombers (WPFG) que se celebren a Nova York, l’'exhibició castellera dels catalans, coronada amb una estelada, ha provocat la fúria dels seus companys.

Als vídeos es pot sentir l’escrissada, els “yo soy español, español, español” y també els crits de “hijos de puta”. Això m’ha fet deixar per més endavant el post sobre la meva nova religió i m’ha exaltat notablement.

Adjunto alguns enllaços a la noticia:

http://www.directe.cat/noticia/169651/l-exhibicio-d-un-castell-i-una-estelada-per-part-de-bombers-i-policies-catalans-provoca-qu

http://www.ara.cat/el_radar/Policies-espanyoles-escridassen-Jocs-Mundials_3_544775519.html

Com que l’objectiu de fer un blog és dir el que em sembla, o dit de manera més vulgar, el que em surt dels collons sense reprimir-me, doncs per un cop ho faré.

Si davant una corrida de toros, un ball flamenc o la manifestació espanyolista que ens molestés més, uns quans es posessin a cridar “castellans fills de puta”, “espanyols de merda” i coses així, què passaria? Cops de porra, detencions, corregudes, polítics demanant perdó, crítica de tots els mitjans de comunicació, indignació a espanya contra els fets...

Si davant la festa del sacrifici del xai, comencem a cridar “Fora moros de merda”, “fills de puta”, “yo soy católico” i coses per l’estil, què passaria? Doncs que seríem uns xenòfobs, uns fatxes, uns racistes. Passaria que ens pegarien els mossos, que la societat se’ns tiraria a sobre, que no podríem ni tornar a sortir al carrer...

Algú s’imagina impunitat per aquestes situacions? Què passaria si insulto els jueus o els subsaharians? Què passaria?

Tothom posaria el crit al cel! Demanarien el meu cap en una safata. Si em poso amb els immigrants, els Verds demanarien que em fessin fora del país.

Així, perquè si uns catalans fan un castell i treuen una estelada, policies i bombers espanyols, els hi poden dir fills de puta impunement? Perquè contra Catalunya tot s’hi val i ningú demana mai perdó?

I és que el més greu, és que això ho criden funcionaris espanyols, els bombers i la policia, persones que representa que tenen uns mínims mentals! I tot això pagat amb els meus impostos! I ja no parlem de l’espoli fiscal! Per això aquí tanquem plantes d’hospital? Per pagar el sou a aquesta colla de fills de p...? (com que insultar és gratis m’hi apunto).

La policia espanyola crida fills de puta a uns policies catalans per fer un castell i portar una estelada. És un fet gravíssim!

Farà algú alguna cosa? Algú demanarà explicacions? Algú sortirà a demanar perdó?

Perquè a l’inversa, ai a l’inversa! El pobre Cesc Fàbregas va donar dos tombs al camp amb una estelada i encara demana perdó ara! Encara l’insulten a Intereconomia i al Twitter!

Així ens volen els espanyols, a callar i a pagar. I demanant perdó per ser com som. I si no demanes perdó o ensenyes com ets, doncs aniran a per tu.

Doncs molt bé. Per la meva part, a la puta merda espanya i tot el que representa! Fragmentem aquesta merda i que cadascú es guanyi les garrofes i se les campi com pugui. A veure de que viuen allà al mig de la merda de meseta. I quan no se sàpiguen de que menjar, que es distreguin insultant el primer que passi.

A veure si surt algun valent i fot un cop damunt la taula i demana explicacions per tot això.

I sense demanar perdó!

diumenge, 28 d’agost de 2011

El Sant Pare em va confessar.

Dissortadament per mi, sóc home de ciències, crític amb el món que m’envolta i m’agrada entendre el perquè de les coses.

Al sortir de la primera classe de catequesis de preparació per a la comunió, ja vaig veure que allò no era aigua clara.

Històries com la de Noé o la dels pans i els peixos no em van convèncer. No veia clar això de tancar tots els animals en una barca i que no es mengessin entre ells, veia problemes d’espai, de xarxes tròfiques, d’aliments, de volum i pes... no ho veia clar!!

Llavors et diuen allò que no ho has de creure literalment, que és metafòric... I encara ho veia menys clar! Si cada cop que trobes un error a l’argument és metafòric, ja em diràs...que si la Verge Maria i l’esperit Sant...

Total, que no ho veia clar! I em va agafar un complex d’inferioritat, de no ésser complet, de que em faltava alguna cosa...

Vaig decidir consultar altres religions per veure si m’omplien més:

L’Islam, amb estranys dejunis i constants cops de cap a la Meca, el vaig veure poc pràctic. A més, a la meva nòvia no li acabava d’agradar el burca, ella és més de fer nudisme a la platja i li feia calors i picors.

El Budisme, molt de moda entre la gent “cool”, “guai” i actors de Hollywood, tampoc em va acabar de convèncer. Meditar no acabava de ser el meu fort, la postura del loto em deixava els ronyons fets caldo, la meitat de dies em clapava o era incapaç de deixar la ment en blanc, i mai vaig aconseguir levitar com els monjos del Tíntin.

Vaig tocar una mica el tema sectes i la Cienciologia. Les primeres tenien l’inconvenient que sempre demanen diners, i tot i que en algunes es fan orgies iniciàtiques (allà vaig veure la llum per un temps) al final no compensa, et surt més car que un matrimoni.

La Cienciologia del senyor Cruise, és un moviment creat el 1952 per un senyor que abans feia d’escriptor de ciència ficció. Al saber això, ho vaig trobar massa estúpid com per arribar a provar-ho.

Però jo no volia ser incomplet! Volia tenir fe! Creure cegament en alguna cosa! Negar les evidències i ser un fanàtic d’alguna cosa! Viure amb una rialla i suportar sempre els mals moments amb alegria!!

Havia de donar una segona oportunitat a l’Església Catòlica. Per això, em vaig encaminar a la capital del Imperi Español per assistir a les Jornades Mundials de la Joventut. Un acte que seria una modernització de l’església, no en permetre els condons o l’abortament, sinó en incorporar el màrqueting i les estratègies de venda en el camp de la religió i la dominació de masses.

Vaig passar un cap de setmana compartint la fe amb joves de tot el món, vaig veure el Papa Mòbil passar davant meu i vaig assistir a les misses del Sant Pare. Vaig intentar contagiar-me de tot aquell esperit festiu i de fe. Però no vaig poder. No en vaig saber prou! No en se més!

Abans de marxar, vaig decidir confessar-me en un d’aquells centenars de confessionaris blancs. Bé, la veritat és que primer pensava que eren els urinaris, però un cop ja m’estava abaixant la bragueta i davant la cara d’estupor del capellà (era estupor? mmm...) i comprenent on era, vaig decidir confessar-me.

A la fira que feien per captar vocacions, no van acceptar la meva sol•licitud per exercir de capellà, és veu que és Déu qui et tria a tu i no tu qui expliques que estàs a l’atur i cobres poc, i demanes ces com els horaris i sou, quina formació et cal i quans dies personals tens.

Així, li vaig explicar a aquell capellà, que tenia la sort de tenir el que jo volia, una fe a prova de bomba, els meus problemes. Vaig aprofitar per explicar-li uns quants petits pecats de joventut i de faldilles, i després el meu problema amb les creences.

A l’acabar em fa fer resar dos parenostres i tres avemaries. I em va dir que tingues fe.

La tornada amb l’AVE va ser molt dura i cara! Cara ho és sempre, dura perquè no havia aconseguit els meus objectius.

Llavors, vaig recordar el que l’Oracle de Pals em digué en una ocasió “Entre intentar levitar, donar cops de cap encarat a la Meca i esmorzar hòsties consagrades, no em quedo amb res”.

Després d’analitzar la blasfèmia més gran de la història de les religions, vaig veure que com sempre, tenia raó.

Una setmana després, havent reflexionat molt sobre el tema, us puc dir que he trobat la meva religió! He trobat el meu líder!

En un proper post us explicaré quina és.

S’admeten apostes!


dijous, 25 d’agost de 2011

Million dolar baby!!

Torna a les portades la mig oblidada guerra de Líbia, ja que sembla que els bons estan a punt de guanyar el partit.

El senyor dictador, amb un fill futbolista que fa pocs anys comprava amistosos amb el Barça al Mini per divertir-se (Hat trick de Gerard en la victòria del Barça), ha caigut en la desgràcia i cal canviar de titella amb urgència.

Després d’apoderar-se dels palaus reials i els carrets de golfs amb paraigües, els rebels donen un milió de dolars a qui entregui el coronel Gaddafi. Com a l’Oeste!!! Wanted!! Viu o mort! Oh yes baby!!! Come on!!!

Quina gran manera d’implantar una democràcia! Començar pagant rescats de viu o mort!

Donaré un consell als rebles, que no destrossin els palaus! Quan l’operació “canvi de titella” arribi al final, quan els libis hagin votat entre dos partits amb líders de cartró que els hi montaran els occidentals els propers mesos i hagin escollit entre opcions que són la mateixa, tornaran a tenir un president.

Un president que (i m’agradaria molt equivocar-me) farà el mateix que l’anterior. Viurà als mateixos palaus i els explicarà que hi ha una crisi econòmica mundial i per això els toca malviure.

Sinó que ho preguntin a Egipte, el que han arribat a guanyar fins al moment amb la revolució! O altres grans països forjats a cop d’alliberament democràtic emmarcat en forma de guerra, com l’Iraq o l’Afganistan.

Abans es feien Guerres Santes o Croades. En nom de la Déu, es saquejava i envaïa l’enemic per motius sempre polítics o econòmics.

Ara, com que fer les guerres en nom del petroli (abans es feia per les espècies o per controlar els ports comercials del mediterrani) queda lleig, és millor fer-ho en nom de la Democràcia.

Vinc, pelo a qui em sembla, monto uns partits de cartró amb uns líders que jo fico i ara amics, ja podeu votar. I després, tot sempre el mateix. I no et queixis, que ho hem fet en nom del petroli. Vull dir de la Democràcia, en nom de la Democràcia!

Tothom sap que sempre que hi ha una dictadura o un govern autoritari, la resta del món envaeix el país per portar-hi la democràcia. Menys a la Xina actual o Corea del Nord...espera! i al seu moment tampoc ho van fer a Espanya, Portugal, Xile o Argentina!

Sembla que només es canvien els dictadors si també hi ha petroli pel mig! Oh my good!

L’equació seria: Petroli + dictador = Puc fer una guerra per quedar-me el petroli en nom de la Democràcia?? No pot ser!! No vull creure-ho!!

Això de passar gana amb un sou mileurista em provoca deliris! Marxo a Líbia a veure si caço al tio aquest, que m’arreglaré més la vida així que anant als concursos de la TV o tirant-me alguna famosa.

Desitjeu-me sort!

dijous, 18 d’agost de 2011

Visita a l’oracle.

Després d’unes setmanes de vacances, dedicades en part a garantir l’estabilitat de la zona Euro, es fa dur tornar a la rutina habitual.

Aprofitant l’avinentesa de tenir uns dies per dedicar al “dolce far niente “, membres de la redacció d’aquest diari van decidir visitar un país intervingut. Objectiu, fer turisme per Lisboa i deixar uns euros al país per salvar-lo de l’hecatombe. Superat l’ensurt inicial per la bellesa de Lisboa (ens imaginàvem que en una ciutat intervinguda es vivia l’apocalipsi), resultava estranya veure com la gent feia vida normal.

Després d’una intervenció, la gent pot continuar vivint la vida amb normalitat! La gent anava al supermercat, a la feina, anava de festa, fotia algun clau... en fi, anaven tirant. Això em va calmar l’ansietat per la por de la intervenció del meu estimat país invasor, el 2012 podrem continuar com si res amb les nostres coses.

Però les notícies explicaven que el món s’estava abocant a l’abisme! Les borses mundials es col•lapsaven, els EUA perdien la triple A (ara tothom parla d’agències de qualificació, igual que tothom s’indignava quan es discutia si el l’aeroport del Prat havia de ser un Hub, que fàcil és crear opinió!), el socialistes deien bestieses a Catalunya, fam a la banya d’Àfrica, una boig cometia una masacre a Noruega...

Decidit a entendre que estava passant, m’encamino al meu oracle de capçalera. L’oracle del segle XXI no viu a Delfos, és de Pals. Ésser superior dotat d’una ironia suprema i cabell blanc, analitza com ningú qualsevol situació i encamina els seus amics i contemporanis de confiança. Una conversa amb ell, reconforta i dóna ànims per seguir deambulant per aquest camí anomenat vida.

Tot i això, tampoc una ment tant privilegiada podia entreveure que passaria amb tot plegat. Em va recomanar que no deixes el diari per fer-me trader a la borsa i viure d’especular amb operacions en curt. La seva recomanació va ser comprar-me una “fragoneta de segona mà” i entrar a la indústria de “robar merocotones “ i “afanar cable de cobre”.

Després de comparar el sou com a redactor en cap d’aquest diari amb la PIRMI (més alta en alguns casos que el salari mínim interprofessional), estava decidit a fer el pas, baixar els pocs esglaons que em quedaven fins a la insolvència i capbussar-me en el món de la ferralla i els mercats ambulants.

Però quan sembla que ningú entén res però tothom fa veure que ho sap tot, i el camí està emboirat, apareix el senyor Mourinho per recordar-nos que hi ha veritat absolutes. Un gilipolles és un gilipolles sempre i a tot arreu!

I fa gràcia tenir un lloc on poder-ho escriure. Comencem nou curs!

dijous, 21 de juliol de 2011

La mare que va parir en Freud.

A vegades somio coses però al despertar no les recordo. Avui ha estat l’excepció i no em digueu perquè.

En primer lloc m’he llevat fet pols, sembla que ahir no vaig ficar-me al llit sinó en una rentadora, o potser algú m’ha drogat i clavat una pallissa mentre dormia. Estic pitjor que abans d’anar a dormir.

En segon lloc, recordo a mitges el que somiava. Estava amb un pupurri d’amics, coneguts i desconeguts (tots de diferents àmbits de la meva vida), en una espècie de poble abandonat després d’algun tipus de d’apocalipsi. Allà, alguna força obscura en forma d’humanoides posseïts de mirada fosca, acabaven amb tots un a un. Sempre m’ha semblat fascinant el mix de persones i situacions que crea la meva ment en somnis, i caldria un anàlisi acurat del perquè de la tria...desitjo la mort de certa gent? L’argument és molt simple i fruit de mirar pelis dolentes, però l’inquietant era la sensació.

La sensació era de derrota total, de lluitar contra un enemic infinitament superior en forces, era impotència pura. Sensació d’estar atrapat. Sensació que per molt que m’esforces, corres o lluites, només intentava allargar una mica l’inevitable.

Si ens posem a analitzar el somni, podríem arribar a diverses conclusions:

- Potser ahir vaig sopar alguna cosa en mal estat (podria ser, donada la meva economia de guerra, em cal estirar molt algunes coses i la tonyina del Mercadona feia una mica de mala pinta)

- Potser somio que m’ataquen perquè allibero ràbia i frustració. Sento que s’està essent injust amb mi i em sento vulnerable i estressat. Pot ser que m’enfronti a un moment de canvis i incerteses a la vida. Tot això segons Freud!

Podria ser que l’excés de responsabilitats compensats amb una merda de sou m’estiguin cremant? Podria ser que m’estigui afartant de tot plegat? Podria ser només un mal dia? L’enfonsament de la zona euro m’està afectant a nivell personal? Estic somatitzant la crisi? Tinc poders d’endeví i he visionat una futura guerra mundial (darrera una gran crisi, històricament hi ha hagut una gran guerra des dels segles, dels segles, amén)?

En tot cas, donem gràcies a que els Mossos d’Esquadra no fan controls de somnolència, perquè avui anant a la feina era més perillós que si portés 2 copes de més. Quina seria l’equivalència? Quantes hores de manca de descans donarien positiu en un control de somnolència? Caldria multar? O només obligant el conductor a pujar a la furgoneta d’atestats, donar-li un coixí, allitar-lo i cantar-li una cançó de bressol ja n’hi hauria prou? No donem idees, que els Mossos també van escassos i excuses per multar no en falten.

Potser també podria provar de donar-li forma al somni. No se si en podríem fer algun tipus de pel•lícula americana d’adolescents i terror. Si tenim sort i agafem protagonistes de bon veure, nois amb força bíceps i noies que ensenyin una mica el mamellar, encara faríem caixa i podríem fer-ne seqüeles!

També és podria fer algun tipus de novel•la. Però com diria el Messi del Crackovia, que és llegir? Tothom pot mirar la televisió però molta menys gent pot llegir un llibre.

Perquè limitar l’abast i la dimensió de la meva creació dirigint-la només a uns pocs afortunats? Qui escriu un llibre limita la seva repercussió, ni que sigui una obra mestra la gaudiran la milionèsima part de gent que qualsevol pel•lícula basura. O qualsevol anunci de detergent.

Només una petició per acabar, algun “coach” a la sala?

dimarts, 19 de juliol de 2011

Per no fer, ja no fa ni calor al juliol.

La notícia del dia seran els importants aiguats que han causat problemes de mobilitat a Barcelona, que si el metro inundat en algun tram, que si cues d’entrada, que si una topada...

Suposo que a hi ha ordres de despistar una mica el personal, res de parlar de prima de risc, d’analitzar el delicat estat de la zona euro o de qüestionar el desorbitat deute de Castilla la Manxa.

Aquest últim punt es esfereïdor, totes les capitals de província unides per AVE, un AVE que porta 12 passatgers al dia i s’ha de tancar, un aeroport de Ciudad Real que ha costat més que el de Barcelona i porta menys passatgers que el d’Alguaire, un equip d’handbol que ho guanyava tot pagat amb diners públics i que ara han subhastat i se l’han quedat a Madrid... i mentre aquí, cop de tisora i més cop de tisora. Ahhh!! No ens fem mala sang!

Però el més important, és que no fa estiu. A l’ambient es respira un aire rarot, tothom ensuma la por i la incertesa però fa veure que no passa res. És un ambient pre-alguna cosa, però no se sap quina.

Es veu venir que passaran coses grosses i que no seran bones. Hi ha un petit estat d’alerta general, la confusió s’apodera dels estats d’ànim i la consigna general és despistar.

Com que no fa calor, els informatius no han de fer aquells “publireportajes” de com combatre-la. Aquelles imatges de la platja, d’una font de Sevilla amb gent remullant-se i un termòmetre marcant els 40º. El “pueblo llano” explicant el malament que a dormit, la calor mai vista que està passant i relatant els seus secrets per combatre la calor. El final solen ser els consells: no fer exercici físic ni grans esforços al sol, posar l’aire condicionat i dutxar-se de tant en tant. Perfecte!

Ja que són tan bona gent i tan paternalistes, que ens facin “publireportajes” de com viure amb sous de merda, de com relativitzar que la meitat dels coneguts o estan a l’atur o han canviat de feina els darrers dos anys o de com viure veient que les hipoteques encadenen un país a pagar als bancs per unes propietats que no valen el que en paguen.

Ja els dono unes idees. Podrien vendre com de divertit és no comprar objectes nous i reparar els vells una i altra vegada (s’obre el teló i es veu una família unida cosint roba i arreglant una bici oxidada de l’avi). Com de divertit és perdre el pis i tornar a casa els pares, que et fan el dinar i et renten la roba. Com de divertit és estar a l’atur a l’estiu, ja se sap, l’estiu és per als nens, els mestres i els aturats!!

Quina feinada li espera al Barça aquesta any! Haurà de jugar molt bé per tapar la realitat, que s’entesta a posar-se molt dura.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Qui dia passa, anys empeny.

Ara fa un any que un milió i mig de catalans segons fons creïbles, i uns pocs milers segons fons governamentals, van sortir al carrer per dir ja n’hi ha prou que ens fotin el pèl.

Gent de tot Catalunya, va gastar un dia del seu temps lliure (això avui en dia és un gran sacrifici) per anar a la capital a cridar que ja n’estaven farts, tips i avorrits que se’n fotessin d’ells a la cara. La gent cridava Independència!! No cridava visca l’estatut, no volem un estatut retallat o volem un federalisme asimètric!

Avui encara diuen les enquestes que més d’un 40% dels catalans votarien “si” en un hipotètic referèndum sobre la independència del país. Mentre, el principal partit que havia defensat l’independentisme, ha perdut tota la credibilitat i pateix daltabaix electoral darrera patacada interna mentre pensa que vol ser de gran.

Vivim en un món convuls on abans d’ahir va aparèixer un nou estat (Sudan del Sud) i on contínuament passen coses que ningú havia previst ni imaginat, però els catalans ens pregunten que ha de passar perquè passi alguna cosa a casa nostra.

Veurem rescatar econòmicament a mig Europa, veurem la pitjor crisi en dècades, veurem els EUA fer suspensió de pagaments?, veurem crear nous estats, veurem papes que son santificats perquè en vida feien miracles (haver-los televisat, una audiència brutal i les esglésies a petar de nens amb la samarreta de Joan Pau II!), veiem bodes reals, veiem de tots i més cada dia, però tots sabem que no veurem a mig o curt termini res seriós sobre la independència de Catalunya.

En aquest món pot passar de tot. Però no la independència de Catalunya.

L’home anirà a Mart, esclatarà una gran guerra per distreure de la crisi, Rafel Nadal guanyarà 10 Grand Slam més, canviarem 5 cops més de president de la Generalitat, però molt em temo, que la independència de Catalunya seguirà al mateix lloc.

I anar passant dies i més dies, i sense que ningú escolti aquell munt de gent que va dir que n’estava fins als collons de tot plegat.

Vaig a refugiar-me a la meva ment recordant el darrer dia de platja, que la realitat és tan còmica que sembla que no pugui ser veritat.

dilluns, 4 de juliol de 2011

El per què de tot plegat.

Després d’un petit i merescudíssim break mental per no caure en el delirius tremens total, i encara amb les neurones a mig gas, un article senzill de pinzellades en forma de dubtes.

Després de conversar amb gent vària i obrir mínimament la ment durant els dies del pont de Sant Joan,el personal de la redacció s’ha quedat sense entendre algunes coses del funcionament del sistema.

Com diria el tarat que han triat a Madrid perquè faci el pallasso i distregui el personal mentre no paren de perdre, enumerarem una sèrie de “po ques”.

• Per què Grècia ha tornat a caure? Serviran d’alguna cosa les mesures de putejar tota una generació i destrossar la classe mitjana? S’estan sembrant les llavors per una futura revolució? Està tot planificat o són així de rucs tots els dirigents europeus, economistes i fauna variada que pren decisions de macroeconomia?

• Per què no es demanen uns mínim per ser alcalde d’un municipi? Per què qualsevol empresari respon amb el patrimoni o la ruïna per una mala gestió, i un alcalde torna a casa i no passa res? Per què qualsevol personatge inculte pot ocupar una alcaldia, hipotecar i destrossar el futur d’un municipi, embutxacar tant com pugui, i al perdre tornar a casa i aquí no ha passat res?

• Per què una generació perfectament formada, pateix uns sous miserables, condicions de treball penoses, dubta de tenir mai una jubilació, no té accés a l’habitatge i difícilment assolirà mai el nivell de la generació anterior?

• Per què en quinze anys el poder adquisitiu s’ha reduït d’una manera tan dràstica?

• Per què s’ha potenciat el viure de la gossada i la subvenció? Per què algú que s’ho sap muntar bé cobrant subvencions i ajudes vàries i treballant mínimament en negre, té un sou igual o superior a un mileurista amb carrera i tres idiomes que treballa 10 hores diàries?

• Per què seguirem de festa fins 10 minuts abans del negre abisme? Per què la majoria ignorarem el perill mentre puguem anar de vacances?

Qui té la culpa de tot plegat és molt complicat de dir, suposo que són diversos els culpables i moltes les excuses que tindrien per justificar-se.

El que sí és senzill d’afirmar, és que els culpables de la crisi o el mal funcionament del sistema, no en pateixen ni patiran els efectes, i no pagaran per tot el mal que han fet.

dimarts, 21 de juny de 2011

Diari d’un indignat (3)

Estimat diari,

M’han tornat a passar moltes aventures des del darrer cop que vaig escriure!! Després d’anar uns dies a Hawai amb l’Iker i la monitora del DIR a fer surf, em vaig ratllar una mica perquè ells es passaven el dia cardant i em sentia una mica sol.

L’Iker es tan bon paio que quan li vaig dir em va comprar un bitllet per tornar a Barcelona de seguida! Tot i això, al tornar la sensació de solitud no disminuïa, i vaig trucar uns amics de l’acampada per veure que feien.

Aquell dia hi havia moguda, havíem de fer una espècie de gimcana pel Parc de la Ciutadella. Em van dir que uns quants es disfressaven i els altres els havíem de tirar ous, marcar amb sprai i robar els gossos pigall. Es veu que així canviaríem el món i reduiríem un munt l’atur!! Que fàcil era fer un món millor vaig pensar!

Ho vam fer molt bé, jo vaig poder dibuixar una X ben gran a la jaqueta d’una senyora, va agradar molt perquè ho vaig veure molts cops per TV3 després!! També vam pintar el cap a un senyor calb i tirar ous a un altre...

Però el Mossos no van entendre el joc! Aquella colla de fatxes capitalistes i violents, ens van pegar i em van enviar 3 dies a la garjola!! Si diari, a la garjola!! Ha estat duríssim!! T’ho pots pensar? Sense la Play, sense el facebook, sense la guitarra elèctrica 3 dies sencers! Gairebé em moro!!

El papà i la mamà van buscar un bon advocat i he pogut sortir. El papà m’ha renyat però troba divertit el que ha passat. Vaig sentir que li deia a la mamà que no passava res si ara feia aquestes coses, que m’esbraves abans d’heretar l’imperi familiar, que l´únic que li preocupava és que fos tan innocent.

La mamà per la nit em va venir a allitar com quan era petit. Em va explicar que quan eren joves ells també havien fet una cosa així, que es deia Maig del 68. Es veu que arrencaven les llambordes dels carrers perquè volien una millor pavimentació, em sembla que em va dir. Però també van acabar amb el capitalisme, van aconseguir grans millores socials i el model hippie va triomfar.

Es veu que va ser una gran revolució, perquè ells si que en sabien de fer revolucions. També em va explicar que després de cardar com animals tots amb tots, es van estabilitzar i van començar a ser capitalistes i explotadors com el que més, i ara, aquella joventut irreverent és la que comanda la societat i viu la mar de bé explotant als joves.

No vaig entendre gran cosa, li diré a la mamà que m’ho expliqui millor.

Ara estimat diari m’he de centrar en coses importants, celebrar la revetlla i l’arribada de l’estiu, amb platges i nenes amb poca roba i deixar-me de coses complicades.

He de fer un petit break mental, un parèntesi, que tant donar-li voltes al problema del deute grec i si em compro el joc nou per la Play em costa dormir per les nits.

Bona nit i fins aviat!

dimarts, 14 de juny de 2011

Diari d’un indignat (2)

Estimat diari,

Que cabrón l’Iker!! Al tornar de Palamós de fer vela, entre que el tio estava molt moreno i que al DIR s’ha agafat entrenadora personal i marca un munt d’abdominals, va decidir anar a veure si lligava a una altra acampada. Total, que va decidir anar a Madrid al Campamento Sol, que havia estat xatejant amb una anarco-punk que li molava el seu piercing del mugró dret. Es veu que s’havien conegut fent surf al País Basc, que els pares de la noia tenen una torre a Zumaia.

Per la meva banda, vaig fer cas al papà i la mamà, i estava centrat i decidit a ser una persona de profit. Aquestes dues setmanes he estat d’exàmens a la Facultat, estic acabant el segon curs d’Administració i Direcció d’Empreses. No diré on estudio, perquè es privada i al diari no faig publicitat, però té nom d’escriptor mallorquí, de cognom Llull. És que de la pública em van fer fora. Molt omplir-se la boca, i no van respectar el meu ritme biològic i d’experimentació, no es pot estar repetint primer als 30 em van dir... Colla de fatxes!

Aquest dies la gent està molt preocupada per la Facultat! Segons m’expliquen, resulta que uns senyors diuen que Grècia no tornarà uns diners que els hi han deixat i això és molt greu. Es veu que no paren de deixar-los diners, que no és el primer cop. Resulta també, que l’estat vol nacionalizar i intervenir, Unnim i Catalunya Caixa (això m’ho ha apuntat l’Enric en un paper, sinó es supercomplicat de recordar!), i això tampoc es bo. Diuen que tampoc es bo estar a l’atur molt temps.

Jo ho veig amb l’Iker. Ja fa anys que va deixar de treballar i estudiar per experimentar i buscar un lloc al món. Però només demana diners als seus papàs per fer surf, vela i viatjar. I sempre s’està comprant bambes de 150€.

Ja no m’ho puc aguantar més, estimat diari!! La notícia del dia és que a l’Iker li ha tocat la Rifaaa!!! Es veu que a Madrid va omplir una butlleta de la Primitiva i li ha tocat!! Sempre té una flor al cul l’Iker!! Es veu que al principi estava super content però va passar molta por!

Em va explicar que pel Campamento Sol va córrer el rumor que a l’Iker li havia tocat la rifa i que li anaven a donar 1,3 milions d’euros!!! Llavors tothom li va demanar que ho repartís, que així podrien resoldre molts dels problemes de la societat! Alguns van proposar que podrien fer unes granges col•lectives imitant un model URSS, altres van dir que calia invertir en R+D+I, i altres van proposar atracar-lo com a qualsevol porc capitalista i feixista.

L’Iker els va dir que no era un capitalista ni un feixista, que ell era guay i punt. Als periodistes els va dir que amb els diners muntaria una empresa i donaria feina als aturats. Però és que l’Iker no sabia el que era un milió d’euros! El papà m’ho va explicar!! Amb un milió d’euros pots fer moltes coses!!

Per començar s’ha fet un tatuatge a l’esquena! I s’ha comprat una taula de surf nova de trinca! Ha reservat un viatge a Hawai per la setmana vinent amb la monitora de surf del DIR, i també m’ha convidat i em paga el viatge! Es tan bon col•lega!

I el millor de tot és que encara li queden diners! Però es veu que ara ha d’anar a portar-los a Andorra, perquè m’ha explicat que els cabrons de l’estat li volen fotre a impostos! I repartir-ho entre la gent que no treballa, i subvencions i peonades, i pagar ortodòncies als nens d’Extremadura i canvis de sexe a Andalucia. I no se quantes coses més m’ha explicat que ara no recordo!

Des de que té diners l’Iker parla diferent. Es veu que la gent ha de guanyar-se la vida i deixar de ser uns paràsits del sistema, que ell es dedica a crear riquesa i que l’estan sagnant a impostos.

Així estimat diari, marxo a surfejar! Primer he de passar per la Caixa, que l’Iker m’ha dit que no hi deixi un euro que quan tornem haurà petat tot i no se que diu de revoltes al carrer, corralitos i de comprar-nos una escopeta....

Ah!! Ja m’he fet el piercing al mugró!! Aviat seré com l’Iker!!

Font:

http://www.eldiari.cat/gent-oci/2011/06/13/jove-indignat-madrid-guanya-13-milions-primitiva/19589.html

dimarts, 7 de juny de 2011

Res de nou sota la llum del sol

Acostumats a grans sobresalts com la mort de Bin Laden, guerres i sublevacions a Pròxim Orient, terratrèmols i tsunamis o eleccions municipals i autonòmiques, aquestes darreres setmanes hem entrat en una calma tensa.

Potser serà el temps gris, o potser que tot ens importa poc o que veiem que passaran coses inevitables ens hi posem com vulguem, però la capacitat de sorpresa és inexistent.

Poc importa si els indignats es queden o marxen, o la Champions del Barça que s’ha oblidat en quatre dies.

Semblava que la dieta mediterrània era la causant que a Grècia l’esperança de vida fos molt gran. Doncs no, allà hi havia centenars de persones centenàries (valgui la redundància) cobrant les pensions quan feia anys i panys que estaven mortes. No era la dieta mediterrània, era la picaresca mediterrània.

Moody’s té els pebrots d’afirmar que el deute de Catalunya posa en perill Espanya. És com dir que les denuncies de les víctimes posen en perill la feina dels mal tractadors.

Però com que tampoc canviarà res i tot seguirà igual, poc importa.

Només en Carod i les disputes internes a ERC i al PSC per ser el capità del Titànic animen una mica la rutina.

A veure si surt el sol i anem tots a la platja, que quan tornem tot estarà igual o pitjor.

dijous, 2 de juny de 2011

Petit miracle

Ahir un periodista d’aquest rotatiu va assistir a un petit miracle.

Per raons laborals que no vindrien al cas, l’esmentat periodista estava en una reunió tècnica on entre altres hi assistia un Alt Càrrec d’un Departament de la Generalitat de Catalunya, on suposadament hi treballen els millors.

L’individu en qüestió, va voler fer una conversa distesa, sense polítics per conèixer l’opinió dels tècnics. Que es feia bé, que es feia malament, com es podia millorar i parlant planer i sense embuts. Va preguntar a la gent un a un. Va argumentar i va donar molt la raó. Va agafar uns compromisos per solucionar temes. I sobretot, va demostrar grans coneixements sobre l’àrea que gestiona.

I va resultar, que la persona en qüestió havia començat de baix, durant anys havia fet la mateixa tasca que molts dels assistents. Hi havia anat pujant per vàlua professional. I finalment dirigia el cotarro.

Llàgrimes d’emoció van inundar els ulls del periodista. El sistema a vegades funciona! Un dirigent qualificat, preparat, empàtic i amb ganes de treballar.

El periodista no recordava cap cas de qualificació tan gran des de Joan Saura dirigint el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Joan Saura, Mosso i Bomber de tota la vida, autoritari i amant de l’ordre, persona que mai es tancaria en esglésies abarrotades d’immigrants a demanar papers per a tots, va dirigir el Departament amb fermesa i saviesa. I pensar que s’acusava al Tripartit de repartir Conselleries a dit!

Solemne mentida, es repartia en una tómbola! Per saber dirigir el Departament de Sanitat semblaria òptima una persona que hagués estudiat Medicina entre els millors de la seva promoció, que hagués exercit en un nucli petit i també en un gran hospital, coneixedor del terreny i que tingués una àmplia experiència en gestió.

Res més lluny de la realitat. Per ser Conseller de Sanitat o d’Educació, el primordial era ser pro-palestina, haver corregut davant dels grisos, no haver estudiat massa i, això si i per damunt de tot, no haver mossegat mai la mà que dóna de menjar i haver treballat fort per ella.

Com deia el gran mestre, creador de moltes de les coses que ara ens fan grans, el senyor Johann profetitzava: “Un palomo no hase verano”.

Després d’eixugar-se les llàgrimes, el nostre periodista va implorar al cel que aquest cas no fos l’excepció que confirma la norma. Va felicitar al polític i li va recomanar que no exhibís els seus coneixements i capacitats. Podria representar un precedent molt perillós, fixar jurisprudència...

Us imagineu que corre entre la població que hi ha polítics capaços i preparats, i la gent exigeix que tots ho fossin?? Representaria un daltabaix més gran que la invenció del cotxe que funcionés amb aigua o poder extreure energia dels pèsols.

Tots sabem que farien que sembles un accident! Que ho mantingui en secret!

dilluns, 30 de maig de 2011

Diari d’un indignat.

Estimat diari,

Ja he tornat a caseta! Quines aventures aquestes dues setmanes! I pensar que quan l’Iker em va trucar no ho veia clar...

Torno ple de blaus. Els Mossos ens van assaltar per sorpresa el divendres al matí, després d’avisar-nos durant quatre hores que havíem de marxar. Un Mosso em va pegar amb la porra al cap perquè li vaig dir porc feixista. M’han hagut de posar 3 punts i m’han rapat la closca. He perdut tres rastes!! El papà diu que millor, que me les tregui totes i que així potser trobaré feina.

També em van prendre el portàtil! Mala gent! He aprofitat per comprar-me un Apple, que el papà diu que van millor.

Al principi tot semblava com als campaments del Centre Excursionista, tots en rotllana i tocant la guitarra. Però de seguida van començar amb això de fer comitès i assemblees, votar coses i més coses... jo només volia passar-m’ho bé, rebentar mobiliari urbà i veure si trobava alguna anarcopunk de bon veure.

Pel que deien els companys, la gent estava amb nosaltres i entenia les nostres reivindicacions: millora de les llibertats ciutadanes, canvis en la fiscalitat, control dels bancs, millora dels serveis públics, millora en l’accés a l’habitatge, lluita contra l’atur i eliminació dels privilegis de la classe política. De fet, qui no està d’acord amb aquestes reivindicacions, avui, fa tres setmanes o fa 10 anys...

Després de demanar aquests canvis, però sense dir com s’havia de fer, perquè això no ho sap ningú, vam decidir seguir acampats de manera indefinida.

A finals de la primera setmana ja vaig veure que enmig d’una multitud tan gran i sense intimitat, seria molt difícil que caigués cap noia. A part, el lloc començava a fer una mica de fortor a suats i pipi. Però em vaig fer amic d’alguns anti-globalització molt simpàtics. Són gent collonuda, que va pel món trencant coses i pegant-se amb la policia de torn. Es veu que ho fan pel bé comú. Perquè la globalització és dolenta. Li vaig preguntar al John perquè anava vestit amb Nike i Adidas si la globalització era dolenta i allò ho cosien nens de l’India, però em fa fotre un rotllo filosòfic sobre l’explotació individual del sistema capitalista i no el vaig poder seguir.

No entenc perquè els Mossos ens han hagut de fer fora, la plaça és de tots no? Tot i què nosaltres l’hem feta nostra i tampoc la deixem pels altres...

Al final el divendres ens van fer fora. El John (l’anarcopunk antiglobalització) va fer-se un esquinç al turmell saltant entre els munts de deixalles quan venien els Mossos. L’he trobat al cap d’una estona, molt i molt indignat, es veu que l’ambulància havia trigat mitja hora a arribar i ho havia passat molt malament. Li havien dit que l’haurien d’embenar i no podria fer surf durant tres setmanes! Estava molt enfadat, ell que paga els seus impostos, exigia una sanitat de qualitat per als que volen acabar amb el sistema.

Jo ja li havia vist alguna cosa rara el diumenge passat. Resulta que va anar a votar, perquè al seu poble s’ha arreglat una masia en terreny no urbanitzable, sense projecte ni llicència d’obres. I l’alcalde, que és un feixista de CIU i un botifler, ha fet els ulls grossos perquè el seu papà li va donar diners per comprar caramels i pòsters durant la campanya. Quan el seu papà li va dir que si no anava a votar li prendria l’I-Phone, el John ja no va semblar tant anarcopunk com quan ens feia els seus discursos contra el capital.

Després del desallotjament he tornat a casa. La veritat és que ja estava una mica tip d’acampada. Ahir ho comentàvem amb uns companys, no veia clar que poguéssim sortir de la crisi només fen el dropo amb gossos i guitarres en una plaça. La majoria hi han volgut tornar, però jo ja en tenia prou.

Quan m’ha vist, la mamà ha estat molt contenta! M’ha donat un petó, 300€ i les claus de la torre de Palamós. Hi he anat amb l’Iker, que també tenia ganes de fer una mica de vela. I tants dies sense conduir el BMW del papà!! Aquest cap de setmana de navegació i porrets m’ha servit per desconnectar.

Doncs això estimat diari, a veure quan arriba una cimera del G-8 o un altre títol del Barça (dissabte nit estava massa cansat per anar a trencar res) per anar a llençar coses al Mossos o trencar algun aparador.

Però d’acampades prou! ! Que el cos ja no està per aquestes coses, als 35 he de començar a pensar en acabar la carrera i buscar feina.

De tot plegat n’he tret algunes conclusions molt valuoses: la culpa de tot la tenen els Mossos, la ESO que no m’ha inculcat valors i sobretot els funcionaris, que amb els seus sous mileuristes i exagerats són l’engranatge del sistema capitalista.

Un altre dia escriuré la conversa que vam tenir amb un periodista. Vaig a dormir que demà toca passar per la Uni a fotocopiar els apunts, m’he de fer un piercing al mugró dret (a l’Iker li queda genial!), i m’he de mirar un monopatí nou (també el vaig perdre en el desallotjament). Quin dia més atapeït!

Bona nit estimat diari!

dilluns, 23 de maig de 2011

L’endemà.

L’endemà del dia D hi ha vencedors i vençuts. Gent eufòrica barrejada amb gent deprimida. Una estranya combinació on alguns contenen l’alegria i altres fan el cor fort.

Per damunt de tot, i enmig de molta gent acampada a les places protestant amb tota la raó del món pel miserable nivell de la política espanyola, la gent ha expressat la seva voluntat.

Diuen que el temps posa a tothom al seu lloc. Hi deu haver gent que voldria que el temps es parés perquè ara són al seu lloc, i d’altra gent que espera que el temps avanci i els porti al seu lloc.

Després d’uns dies de parada per estrès electoral, el diari retornarà al seu ritme de publicació habitual (que tampoc és que sigui gran cosa).

En política municipal, la feina ben feta sol tenir recompensa i qui s’ho treballa obté la recompensa, més enllà de partits i sigles.

Mentrestant, demà sortirà el sol, l’atur serà de record, una generació perduda ho declara obertament als ulls del món i esperem que els nous càrrecs polítics arreglin alguna cosa.